Camus
dues setmanes a l'abim. Però tan és, uns dies comprovant l'ostracisme que hi ha en tota culpa no em vénen malament. em sento com enganxat al terra amb pintura. Com la pols sobre el sofà, o la pedra sota la pedra.
Amb una picor d'ulls....Veig com, de mica en mica, tot allò intangible conforma esferes, condemnat per una mena de gravetat.
L'altre dia la desgarradura era al cantó de nietzsche. I ja tinc l'ascensor para el cadalso.