Allò eres tu. Així m'entendràs quan et dic que no t'oblido. Què va, és impossible. Els caps de setmana ociosos en què netejava la plaça de l'església de coloms, que s'allunyaven i que feien que tothom que es trobava allà hagués de mirar amunt i tocar el sol amb les entranyes...Un passeig de pujada se m'oferia als ulls, bategava a les meves cames, alhora que mirava d'esquivar els nens de Sants, tots agafats a una corda, com tu i jo. I tu volies ser una nena? Segur que no, i menys al dia de la mare, en què algú diria que vas deixar de ser-ho. Tu pensaves, aleshores, que tot just hi tornaves amb empenta renovada.
El recorregut m'anava desvetllant què significava el diumenge en un barri de treballadors. Quin gust a detergent tenen els gots de les minúscules terrasses dels bars, com en són de seques algunes fulles...Les pipes als bancs encara no s'havien tornat pols i recordaven la tarda anterior.
Però jo m'havia d'afanyar, i ja havia passat la seu política, les dues esglésies, l'escola. També la fruiteria, amb els seus enciams, que cap semblava collit de la mateixa mare.
L'últim tram em provocava una barreja estranya de sensacions: gairebé sempre hi arribava amb fred, sense bateria al mòbil per si havia de dir als pares que vindria tard a dinar, i en aquell moment m'assetjava el dubte sobre quin pis era el teu. Per què cony la memòria és tan selectiva? A més, temia que el porter em retornés la veu de ton germà, senyal inequívoc que havia decidit no anar a prendre alguna cosa amb els seus amics. Amb una filla tan ben parida, no sé perquè en va voler un altre, la mare - pensava, de vegades.
Quan arribava allà on vivies, un clar de llum refulgia en les rajoles gastades del pati, i semblava que aquest tingués el polsim així com de purpurina que posen al terra dels autobusos. Al mur de l'esquerra hi havia una pintada d'aquelles de plantilla. El missatge sempre m'havia sonat, però si ara em preguntéssis, és l'únic lloc on et sabria dir que l'he vista. Deia prohibido jugar a la pelota.
Sense imprevistos i ja volant pel matí que m'esperava, enfonsava el dit al botó de l'ascensor. On posava àtic, jo llegia cel. Sort que em guardava aquest pensament, cursi a matar; ara només l'escric perquè sé que t'agradarà saber-ho tot.
En obrir-me la porta, la teva son s'hi escapava. Fugia escales avall, cap al carrer (allà, amb ton germà), i jo et mirava com miraves que et mirava, bastant alterada. Com no somriure, aleshores. Aquell era un instant immillorable. Un alfabet precís, sabut per tots i alhora sorprenent, amb què s'haurien d'escriure totes les històries. Aquell era, com dic, el millor moment imaginable. Llum d'estrella directe a la vena. Ningú amb pell, saliva i sang ho negaria.
El recorregut m'anava desvetllant què significava el diumenge en un barri de treballadors. Quin gust a detergent tenen els gots de les minúscules terrasses dels bars, com en són de seques algunes fulles...Les pipes als bancs encara no s'havien tornat pols i recordaven la tarda anterior.
Però jo m'havia d'afanyar, i ja havia passat la seu política, les dues esglésies, l'escola. També la fruiteria, amb els seus enciams, que cap semblava collit de la mateixa mare.
L'últim tram em provocava una barreja estranya de sensacions: gairebé sempre hi arribava amb fred, sense bateria al mòbil per si havia de dir als pares que vindria tard a dinar, i en aquell moment m'assetjava el dubte sobre quin pis era el teu. Per què cony la memòria és tan selectiva? A més, temia que el porter em retornés la veu de ton germà, senyal inequívoc que havia decidit no anar a prendre alguna cosa amb els seus amics. Amb una filla tan ben parida, no sé perquè en va voler un altre, la mare - pensava, de vegades.
Quan arribava allà on vivies, un clar de llum refulgia en les rajoles gastades del pati, i semblava que aquest tingués el polsim així com de purpurina que posen al terra dels autobusos. Al mur de l'esquerra hi havia una pintada d'aquelles de plantilla. El missatge sempre m'havia sonat, però si ara em preguntéssis, és l'únic lloc on et sabria dir que l'he vista. Deia prohibido jugar a la pelota.
Sense imprevistos i ja volant pel matí que m'esperava, enfonsava el dit al botó de l'ascensor. On posava àtic, jo llegia cel. Sort que em guardava aquest pensament, cursi a matar; ara només l'escric perquè sé que t'agradarà saber-ho tot.
En obrir-me la porta, la teva son s'hi escapava. Fugia escales avall, cap al carrer (allà, amb ton germà), i jo et mirava com miraves que et mirava, bastant alterada. Com no somriure, aleshores. Aquell era un instant immillorable. Un alfabet precís, sabut per tots i alhora sorprenent, amb què s'haurien d'escriure totes les històries. Aquell era, com dic, el millor moment imaginable. Llum d'estrella directe a la vena. Ningú amb pell, saliva i sang ho negaria.