He escrit un text reflexiu i ensucrat en què no crec per una boda entre una pastissera i un taxista.
El meu mal de coll, que vaig arrossegant pels posts, és perpetu.
Després de trobar-me amb una sorpresa vestida de groc i amb ulleres estil anunci martini, el món m'ha vomitat la seva natura polièdrica: a les escales mecàniques que duen a l'andana, una foto de carnet s'escolava per una de les seves mil escletxes allargades, un cop arribava a dalt de tot. No m'he quedat a veure si tornava a aparèixer per baix. He avançat, he dormit i quan he arribat a destí, en una altra andana, un home es passejava amunt i avall tot entratjat i amb una pilota de tenis descomunal entaforada al cap. Duia un rètol a la part davantera. No l'he volgut llegir...
formo parte de este grupo
centrífugo y centrípeto
Walt Whitman