No m'heu de culpar per no voler ser l'ahiruna horda de muts se m'han abocat amb fúria
empunyant baionetes de llum
que eren petits crits quan creuaven el mar
per buscar-me
No m'heu de culpar per no voler ser el demà
alguns agraciats coneixen
la línia entre el roig i el grana
jo l'he ignorada amb despreci
i aviat em contemplarà
allò que jo no capturi.
No em culpeu, no sóc l'ara
sóc el reflex de les ampolles d'aigua
que jo mateix vaig deixar ahir
a la porta de casa.
La catifa d'escuma on els peus se m'enfonsen
són les causes, però també les fissures
de qualsevol culpa que em vulgueu
projectar.
A vegades, ens adonem que
som iguals que l'altre massa tard,
perquè ja ens hem conegut mútuament
amb fòrmules que usem
com si no ho fóssim.
Allò tan gastat que anomenen vida
-perdó-
és una esllavissada col.lossal.
D'una muntanya
cauen a un ritme frenètic
tota classe de membres i extremitats
que sempre duen aferrats
trossos de paper amb certeses.
Malgrat l'amputació,
un misteri odiós els alimenta,
perquè els segueixin subjectant
Perquè els seguim subjectant.
(ignorant l'idioma que regeix la caiguda)
Qui estigui lliure de culpa,
doncs,
que em llenci avall
com si només fos una pedra.
(O un membre. O una paraula. O una veritat.
O una vida.)
Ahir, no vaig poder
assaborir l'ombra
de la caiguda
demà, cauran/ cauré irremissiblement
amb els altres
ara, em miro amb enveja
el do de ser vidre
en una ampolla
i no sé ben bé per a què.
Qui estigui lliure de culpa,
que s'estreni,
que esquerdi tot el temps
i em llenci avall,
a la sorda conquesta.