Anava mirant el terra però una figura bastant propera va fer que alcés el cap. La noia es resguardava de la pluja sota un paraigües i estava escrivint alguna cosa al mòbil. No se li veia la cara. Després d'uns instants, ell va decidir mirar cap una altra banda, i va fixar els ulls en una parella que, malgrat l'aiguat, s'estava palplantada enmig del carrer cirera. Els dos joves es van fer un petó. El noi va seguir caminant, però havia accelerat el pas després de mirar el rellotge. La foscor, que li va semblar precipitada, li va fer venir a la ment la nit anterior, en què jugava a futbol amb els amics a les obres situades vora la platja, a la seva ciutat. El vent que s'hi va girar va fer que la trobada s'escurcés. El vent, que sempre li oprimia el cos, estava escurçant també la setmana, sens dubte.
Pensant això, es va perdre escales avall, cap al metro.