se m'acudí un silenci, exclamant-me pels pèlags de les nits tancades. Ens lluïa la roba com si ens haguéssim untat amb la sang de les bèsties anys enllà, en la nostra infantesa. Nevaven encenalls d'afonia i el poble s'havia sumit en un conjur metàl.lic. Els laments filtraven noms per les clavegueres, que eren el nostre satèl.lit. Ens lluïa la roba, com amerats d'abisme. Qualsevol passa només ens hagués portat al mateix lloc. Els déus dels avis s'ofegaven en la bil.lis que bullia al pantà. De soca-rel, la paraula es pervertia. Ja naixíem catàstrofe, penjats de les pestanyes de les criatures nobles. Ens lluïa la roba, tots nosaltres la penúria infranquejable. A l'altra banda, l'Àfrica era un sepulcre de vidre que els corbs grataven amb delit. Només sospirava la pols dels camps, i a estones. Sobre els sanglots dels estimats de sempre relliscàvem.
Se m'acudí un silenci, o fer una pira amb les forces sidèries que no vam conèixer.
