Un poema per se(r) nou.
El poema més preciós que mai escrigui elevarà el res sobre l'absolut dient absolutament res. Dit a la pràctica, calcularé els mots justos per a que sobrin tots. La seva confecció serà un atemptat, un humil fer trontollar tot principi. Personatges, els precisos perquè el meu cos s'hi senti proper a l'hora d'escriure'l, el marge d'error necessari. Cap adverbi, la circumstància serà prescindible, per al cas.
Conjugaré en verb els elements, l'ànim no entaforarà una sola estrofa. Números i angles es trobaran desordenats entre lesions i algunes sensacions; però paradoxalment serà un poema tractat amb higiene, gairebé assèptic, perquè la sang que s'ha de mirar brilla més sobre un bisturí.
Buscarà, amb tot, un destinatari concret i un moment òptim: jo espolsant les sabates a l'agost. Em delectaré rellegint-lo, de fons la remor de la sorra caient sobre els altres escrits de la paperera.
Quan acabi posaré les sabates a l'ampit de la finestra i el poema el llençaré, com els altres. És el que caldrà si ha sortit com volia.
Fumaré alguna cosa perquè m'agrada més notar moviment a l'interior del coll que a les extremitats.
A la finestra, només hi seran les sabates. Suficient. A més, així podré veure més tard com el camió de la brossa s'emporta triturat el meu poema, amb la sorra i les altres deixalles del barri.
Encendré una altra cigarreta, perquè el moment just ja haurà passat i aleshores ja no em vindrà de gust olorar-ne la barreja.
Necessitaré tornar a ser fum després d'haver estat, durant uns instants, una altra cosa.
