Que arriba un moment que més que d'una casa, d'una persona o d'unes determinades aficions, ets d'un lloc concret del món. D'un punt d'on sents por de moure't un mil.límetre, perquè just allà des d'on has posat els peus, miris on miris et sembla perfecte i per res del món deixaries escapar la perspectiva. Has perdut les coses, les motivacions. T'hi podries fondre, et coneixes i saps que aquella sensació no s'acabaria. Ni tan sols tens ganes d'emparaular-ho, de comunicar-ho a ningú. Aleshores, una por més gran a desaparèixer d'allà t'inunda, quan t'adones que si seguissis caminant l'horitzó no et depararia res més que la mateixa meravella. Res de nocions de paradís, no. Només que després de la por, veus nítidament que els punts d'extasi es multipliquen. Respires fondo per girar-te després i començar a caminar enrere, inexplicablement, per sortir de tot allò. Ho emmagatzemaràs com a referència i ja està, que si ets alguna cosa és massoquista.
El teu amic s'està fent una cigarreta pujat damunt una pedra, absort. Les teves petjades li fan alçar el cap i veus com t'assenyala sorprès els peus. Les teves bambes estan desconegudes perquè t'havies enfonsat gairebé un pam. Et mires i penses: encara que el terra no hagués estat així, potser m'hagués enfonsat igual.
El teu amic s'està fent una cigarreta pujat damunt una pedra, absort. Les teves petjades li fan alçar el cap i veus com t'assenyala sorprès els peus. Les teves bambes estan desconegudes perquè t'havies enfonsat gairebé un pam. Et mires i penses: encara que el terra no hagués estat així, potser m'hagués enfonsat igual.
