desperados

Per mi, les rebaixes són d'hores de son. No perquè treballi, que no massa, sinó perquè sóc incapaç de dormir les nits. A més d'aquesta creu, quan es fa de dia se senten amb força uns sorolls estranyíssims, que la mala lluna que aleshores tinc reprodueix encara augmentats al meu cap. Semblen venir d'algun mussol agonitzant al ventre d'un animal de dimensions poc corrents, pròpies del mesozoic. Com a mínim, tot m'arriba amb una ressonància exagerada. La cosa és que si és així, el mussol no acaba d'agonitzar, perquè cada dia se'l sent. Estic començant a pensar que no sigui un gall mutant contractat per l'ajuntament. Potser té una potent caixa toràcica amb què porta a l'extrem el despreci per l'harmonia que la seva espècie ha tingut al llarg dels temps. La hipòtesi d'un corb nevermore en dialecte residual queda descartada; es presenten a mitjanit i no crec que ho facin amb aquesta contundència sonora.
D'aquí una estona aniré a Barcelona a buscar unes ulleres de sol, perquè el proper cop que em vegin les mares no vulguin agafar la mà dels seus fills. Darrerament només surto per comprar coses per no espantar quan surto (i cada vegada, la mirada furtiva d'anònims realimenta la necessitat de sortir en dies successius). Uns pickys, pexemple, són el preu a pagar per recuperar pantalons curts sense risc de semblar un anglès caucàsic vingut a menys.
M'he imprès una pintura d'Edward Hopper, Nighthawks, per substituir el cartell fluorescent del costat de la finestra que posa Sortida d'emergència. És que en la penombra tempta massa. L'obra de Hopper té més d'una adaptació: la de sota és del dibuixant de còmics Rick Veitch, però també n'he trobat estil playmobil.