Tres del matí, estiu. Un noi intenta escriure un conte ubicat en una altra ciutat aproximadament a la mateixa hora. El protagonista és en un balcó, prenent la fresca. Davant el seu bloc de pisos aparca un camió, d'on surten operaris municipals amb mànegues flàccides. En uns instants, d'elles comença a brollar l'aigua que regarà les voreres. L'arribada d'aquests senyors ha despertat els veïns del costat, que aprofiten per anar al lavabo. Encabat, estiren la cadena. Els sorolls d'aigua de la cisterna i els de les mànegues ruixant coincideixen, barrejats, al cap del personatge - i al del noi que escriu-. Allà es troba a gust, no té ni gota de son - el noi que escriu així s'encarrega d'indicar-ho en un estúpid joc de paraules, lúcid d'ell-. Es clou el primer paràgraf, punt i a part.
El noi que escriu enretira les mans de l'ordinador, dubitatiu. A aquest gest maldestre el segueix una desgràcia. Horror: ha abocat un got fins dalt ple - de què- d'aigua sobre el teclat del portàtil.
En vista d'aquesta aliança entre un sector de les muses deleroses de mofar-se d'un profà i Posidó, el noi que escriu opta per passar un drap sobre la màquina, sense massa esperances que no es ressenti del mullader, tancar la tapa, i anar a dormir. L'endemà se li confirmen les pitjors sospites. Un operari, aquest cop de la companyia informàtica, emet el diagnòstic: dues setmanes d'inhabilitació. Ió!
El noi que escriu enretira les mans de l'ordinador, dubitatiu. A aquest gest maldestre el segueix una desgràcia. Horror: ha abocat un got fins dalt ple - de què- d'aigua sobre el teclat del portàtil.
En vista d'aquesta aliança entre un sector de les muses deleroses de mofar-se d'un profà i Posidó, el noi que escriu opta per passar un drap sobre la màquina, sense massa esperances que no es ressenti del mullader, tancar la tapa, i anar a dormir. L'endemà se li confirmen les pitjors sospites. Un operari, aquest cop de la companyia informàtica, emet el diagnòstic: dues setmanes d'inhabilitació. Ió!