text a. btx (inalterat)
En literatura, les metàfores ens proporcionen noves maneres de mirar la realitat
Onades de canyella i un sospir. Amb moltíssima freqüència – i afortunadament – ni les paraules més belles aconsegueixen anar més enllà de simples cossos de lletres, de tant profund que és allò que ens passa sobtadament pel cor i el cap – però sobretot pel cor. És llavors quan trascendim aquest impediment de no ser completament transparents. És llavors quan, cercant l’empatia, creem,amb tot el que aquest verb implica quant a reflexió. Com sinó a través d’una de sublim meditació s’arribaria a equiparar les dunes del desert i un petó a l’esmentat? Ben cert és, que la metàfora és, doncs un acte de creació, que té com a premi de la seva magnificència precisament allò que persegueix: transmetre i fer sentir. Més raons hi ha per argumentar l’afirmació, atès que la metàfora és – alhora tan poc i tant – la supressió de quelcom i la substitució per un altre element. De nou, el mot creació, perquè instaura noves idees, noves dimensions mai pensades, i les deixa, plenes de sentit, romanent al cap de qui les viu.
És per això que en literatura, i com no podria ser d’altra manera, són una font inesgotable de recursos. En tant que hom existeix i interactua amb l’entorn, la metàfora proporciona la capacitat d’inflamar la realitat i la ficció amb una espurna de tu mateix, i fer confondre ambdos plànols, en un exercici notable de bellesa i, perquè no, d’amor al món.
text b. 2008
Diguem no! a les olles a pressió
He pensat que aquesta tarda d'hivern és alegrement assimilable a una bosseta de te de canyella (cel blanc i terra fosca, i enmig i ja pertot, un humit passar del temps, vehicle que en difumina els límits). La metàfora ha brollat del propi fons de la tarda, quan jo, armat amb un llapis a mode de bisturí, hi pretenia una aproximació massa científica.
Totes les dimensions i percepcions que com ésser humà era capaç de barrejar es revoltaven. Dins les paraules em miraven, estranyades i neguitoses, com un hipopòtam a qui hagués embotit en un top d'adolescent, que li sortiria tot per tot arreu.
Però no és culpa de la paraula. Ella va allà on la criden, encara que sigui amb recança. El cert és que té un hàbitat, i som nosaltres els que l'hem d'anar a buscar. Precisament és tan agradable perquè no ho ambiciona tot. Demana humiltat, és a dir, sinceritat, és a dir, elegància.
Segons aquesta conducta de la paraula, a una bona metàfora només li queda servir per a transcriure una revel.lació capriciosa i a la vegada ponderada en aspiracions. Jo m'ho imagino com si una de les parts d'allò que contemplo em fes confiança, donant-me permís per explicar una seva anècdota. Íntima, sí, però sense passar-se.
Això no és ser frívol, considero. Tampoc vull dir que la síntesi descriptiva hagi de ser pobra. És que no cal més que una punteta; això sí, una punteta prou evocadora. El que es diu tenir els significands una apreciable relació. Sentint com de rodona és alguna metàfora que he llegit, trobo aquesta definició del tot punt innecessària, dit així em sembla que no va enlloc.