La dificultat

He llegit poc, i ben poca cosa m’ha semblat suficient. Inconsistència emocional, vicis, errors en la tria...El que sigui, però suposo que de totes maneres és a l’abast de ben pocs mestres donar al lector aquesta sensació de solidesa, aquesta sensació que escriuen sobre nosaltres en el sentit físic de la preposició. Ara, sí que puc dir que els que ho aconsegueixen justifiquen la sacralització d’aquest art. Per als descreguts, un text bo pot ser la primera certesa - i encara la única-, la primera pedra a partir de la qual afirmar la vida i ordenar l’ètica i l’estètica sota el diluvi. Un text: tot de filaments estilístics i conceptuals sonant harmoniosos al nostre cap, cridant a un ordre previ a qualsevol circumstància en què haguem crescut; descartant qualsevol context i acaronant el pinyol de l’home. Sabràs que un text és bo quan, per molt que t’hi esforcis, no puguis oposar una defensa sincera a la seva invasió. Mirar ara les coses que ets més pròxim a estimar de debò, ara mirar el text i veure aquelles créixer i per primera vegada no voler negar-te. A partir d’aquí, pensar en posar-te a aprofitar el temps.

El fruit exitós del treball d’un escriptor és incomparablement més valuós que el d’una teleoperadora, però també s’incorpora més a l’univers que uns pantalons perfectament embestats o que una línia de televisors dissenyada amb gust. És important defensar això no en perjudici de ningú sinó perquè l’època pot tapar la lectura i molts se’n poden veure -ens en podem veure- privats, i es farien un mal incalculable si mai no la visiten. Jo cada dia m’ho recordo, agraeixo les poques lectures salvífiques i m’insulto sense compassió, mentre em dic: passi el que passi, no hi ha res més necessari que la capacitat d’excitar la matèria invisible del pensament en el seu codi més ric; tenir-la desperta i repercutint sobre el futur de tot. El nivell de corporeïtat sobre l’horitzó d’un bon treball de cap i llapis és incomparable a res, i escriure quelcom és el més bonic del món i el que té més mèrit. Si no, llegir és imprescindible.

Tanmateix, a l'hora d'escriure no crec que la via més dreturera cap al concepte o l’estil més curós i eficaç hagi de necessàriament ser el més vàlid. Home, jo crec que sabria fer plorar si m’hi posés. No suscitaria una plorera momentània, vibràtil, sinó més aviat consistent i profunda. Honesta. No me n’estic vantant, perquè el que vull defensar precisament és que és possible un text triomfant, amb unes aspiracions dignes i uns desenvolupaments sintètics; però estaria mancat encara. Li faltaria un vagatge històric i un poder de repòs intrínsec. La idea de temps lliure serenament aprofitat en la meva opinió equival bastant a l'estil i no m'acabo de creure el permanent menys és més. Demostrar, imposar al text que vas cap a casa passejant i mirant els edificis i no com si tinguessis pixera. 


Sóc partidari que aquest trànsit es noti i s’assaboreixi, sempre sense excessos. Hi devia haver una època on les veritats eren les mateixes i, admirable sorpresa, els homes forts no tenien cap pressa per escometre-les, ni cap avarícia de demostrar-les gairebé amb formulacions lògiques. La immanència d’elles els donava força però també els feia assaborir el viatge com si no tinguessin un secret per missió, i les seves passes agafaven unes proporcions bellament humanes. Un pot ser una part i contactar amb el tot, però s’ha d’explicitar el respecte pel trajecte amb uns determinats rituals.