Hi ha dies que no estàs pactista amb la realitat i que tot ho cremaries. Hi ha dies que saps que el món s'equivoca i que malgrat que qualsevol déu et donaria la raó, i qualsevol cèl.lula es reescriuria, i tibaries qualsevol muscle per prevenir l'error fatal, només creixes en la negativa. Vençut, tot esdevé flàccid si allò és impossible. I el món s'equivoca, aquesta certesa terrible.
No desitjaries tenir res a veure amb aquest món, però t'hi sents cridat per una força estranya, gairebé maníaca, que s'esclafa contra els permisos. Res té prou importància perquè tu estiguis així, però no t'ho expliquis perquè no t'ho creuries.
Fundem una idea a partir d'aquestes certeses, perquè ho són, perquè davant d'elles no hi ha psicologia que ho expliqui ni context que justifiqui res. Les coses, les coses que ens superen i en les quals som fins que ja no ens en distingim, i que, quan volem allunyar-nos-en, ens trenquem per dins i és impossible no deixar-hi tantes coses que és retòrica el marxar-ne, i hi ha un nus a la gola que sentim més que qualsevol cosa que mai hagi estat tocada. Més el nus a la gola que la pell de la dona estimada.
Tot el que tinc per dir-te tenia el seu ordre abans i ara ja et diria altres coses: algunes d'infinitament més bones, altres d'infinitament més dolentes; en qualsevol cas, les paraules amb la seva contingència sempre són menys reals que els actes que veig que es precipiten. Al cap i a la fi, jo no seria sinó paraules en tu; una cosa estrictament huracanada que creua una terra arrasada i silent i que busca un forat on, trosset de terrissa en trosset de pols, mica en mica anar apagant-se.
Jo crec saber una manera perquè siguis més lliure que la teva llibertat somniada, però en aquest erm sóc l'únic que es vol creure aquesta llibertat més alta, més nociva i més salvatge. I és a mi a qui, així com ets, em fas moltíssima falta.