Ens persegueix i ens precedia.
O a l'inrevés: la qüestió és que
tenim la sirena ofegada a la mà
com el poeta, i els pantalons xops
de l'últim cop que vam pujar
el teu carrer i plovia.

L'estrofa sense sentit
La pluja, el pantaló,
si m'apures, gairebé tot aquest poema
havien de reposar sobre un llit
plegat on ningú vol jugar-se saliva.
Per por que la saliva es desmunti
com la música són notes.

He dit el teu carrer
jo creia que l'escrivia
i te'l regalava
i volaves per tots els cels del món
per totes les capses de fusta
a totes les botigues del teu carrer


Per cada paciència antiga
que l'home ha tingut amb la dona
vora qualsevol manifestació d'aigua
que es presenti al calendari
subterrani de la ciutat - rius bassals i rentadores-
mentre es protegeix el coll pels fills
que han de sortir-ne
quan et tenia d'esquenes,
flor voladora. El pantaló té fils
i tu ets totes les dones.

Tal bufera mullant, com no, els
matins, les mans fredes a la cua
del súper i unes ciències que havíem
viscut prescindibles i agòniques,
clivellades d'enveja i mirant-nos
rere la porta; unes ciències rere una
porta? Fins i tot a quilòmetres de mi.
Coses més tendres descomptàvem
coses més tendres no haurem vist
petons més forts i de sobres
i la ve baixa dels teus llavis
a la bellesa menjada per voluntat pròpia (nostra).