De la merda se'n surt i no se'n surt. El primer pas és assumir el vertigen. I rapar-se els cabells, ben arran de terra, i que la mida de la teva vida deixin de ser els febles fils sinó un món rodó que es camina. Ser conscient de l'autèntica mida i vagament assajar algun nou gest per la latència de les idees quan tinguis un mal dia.
El segon pas és tornar a Pascal, que té com a conseqüència una sorda rialla del temps que et permetrà assumir la rutina. Les rutina no s'ha de deixar; és un passat ben digerit la teva tria. Sota els arbres quotidians s'han forjat les magnífiques banderes que et van dur al món, i res és carn si no s'enfronta a la distensió ni dorm de nit ni es lleva a l'alba. Cada cop que hem descavalcat, una ofrena es requeria i el cavall esperava, dissimulant amb la mirada que la velocitat és una urgència que tu controles.
El tercer pas és recuperar el ferm esguard, i algunes velles companyies de tu mateix. Gaudir amb comoditat del joc, tolerar els bitllets d'anada i tornada. Encendre la televisió i no necessitar gran cosa més que els relats paral.lels que saps escriure. Tenir el llapis a mà al carreró, en plena dolència afirmativa, i allà i en la suficiència dels monticles saber no haver de recórrer al mot ni a l'acte. Si en general no ho necessites, al final en concret serà posa'm una altra copa.
El quart pas, sobre la mida, sobre el gest i sobre el dormir, és en realitat el primer i és no fer-lo mai. Deixar de pensar i començar a tocar i discernir les paràl.lisis saludables que submarinen. Recuperar la tendresa ingènua i violar l'esperança, i dir l'he violada-no sortiré als diaris- sóc part de l'estadística i de debò que només ho he fet perquè ella volia.