Hi havia una època de pensar que el món treballava per nosaltres. No parlo de Matt Ridley i tota la seva faramalla òbvia sobre la divisió del treball; ell parla de persones i per al nostre sustent físic. Jo penso en el món i pel nostre sustent primordial, que és el sentit de viure.
Era una època bastant il.lusa: si el món treballés per nosaltres no caldria ni plantejar-s'ho, a banda que hi és majoritàriament contrari. Detectar algunes històries no pot ser pres com una cosa seriosa, tampoc. De tot allò, no ens enganyem, no en queda més que la vergonya de pensar-hi.
En la nova vergonya, com un cordó sanitari, hem estat temptats de no reconèixer una certa condició, una certa entitat. Les restes de la vergonya, la possibilitat que algun dia la veritat existeixi i no tingui res d'estrambòtic, el desconsol de qualsevol coincidència diària, tot això és ara el punt de partida. Pot començar un nou dia i de fet mira amb quina facilitat comença. Els carrers sense ànima són carrers per mig animar amb ben poca cosa.