La meva relació amb els textos és purament sexual. Per això no tinc paciència i a cada frase hi ha la meva torpesa amb els dits, i són frases que volen ser corves però les acabo farcint de complicacions. Així el text es va pansint fins que arriba al final i s'ha de resoldre amb un punt d'amor propi, de la vanitat de la pitjor classe, davant la impossibilitat de transitar cap gràcia.
Ara per exemple és primavera i vénen ganes d'escriure floritures i pell i no hi ha dubte que les tinc aquí al cap, i que tinc la cosa ben apamada i segur que no m'equivoco amb les mides. De fet, la intuició mai m'ha fallat, així que no tinc un problema amb la realitat; no és un problema de no fer. Més aviat és això: és la falta de paciència, la pressa, la precocitat perquè el petit món que has aixecat podria ràpidament ensorrar-se. Una determinada violència que em fa falta per l'interludi, per al final no tractar-ho tot amb una pietat defensiva.
M'agradaria dir que he vist criatures perdudes i que he plorat de tant de sexe, però si elles a mitja frase agonitzaven era per renunciar a la prudència, per acabar-la amb el cap ben alt.