El món és injust però per mi el món ja no existeix. Abans la ciutat era tot i podies acabar caient en els paranys més abjectes; ara la ciutat només és un teló de fons difús del que realment importa, que són els diferents llocs que ja saps, passats presents i també futurs, i que d'una manera o altra visites amb freqüència.
Hem de guardar tot l'atrezzo innoble al soterrani, no hi ha temps per perdre desviant l'atenció de la fórmula. Circular per les autopistes il·luminades, sempre unes rutes, cada cop més veloç. Reduir a això la teva percepció. De debò, xarxes i àtoms, concentració, dichten. Fa una mica de vertigen, però viure per l'espai destriant el gra de la palla t'accelera el pols no saps com. I alhora dóna molta tranquilitat: cada dia pots acabar amb un èxit segur i reafirmant-te des de dins que existeix un defora.
I qui diu la ciutat diu la gent. Només n'hi ha uns quants que vols protegir i que estimes i no fan falta expansions addicionals. Ja fa anys que, veient-los o no, els hagis ja conegut o no encara, resulta que són els mateixos i tan sols es tracta d'amorosir la pròpia entrega, de donar-li la textura de la llibertat. I de tocar molt, tocar; pensa que és com si escrivissis.
Podem afirmar que estem de tornada i que ja preparem el proper viatge. Podem sortir del camí, i ho farem, però serà perquè la gràcia que trobarem en espurnes ja està plenament identificada. Hi ha dos eixos i en cap dels dos trontolles; pots allunyar-te i acostar-te tant com vulguis a cadascun, moderar la dosi. Jo per exemple ara estic molt pel real. De l'interior, que cada cop em sembla més absurd, només servo aquesta cautela cartogràfica que deia, com una intuició que per molts anys duri. I el mateix amb la cascada de diners que calen per viure així, aquests dies cardinals i aquestes algunes nits concretes.