No crec gaire en la gent. Això, encara que encerti, és el meu problema. Sempre he estat, per tant, reticent a considerar-me part d’una comunitat i propens a bastir els relats que tot home necessita de tu a tu, sense apel·lacions al grup, sempre preguntant-me a qui salvo.
Per què explico això? Perquè sé que molts allà fora estan pensant que “la única pàtria és la intel·ligència” i són massa orgullosos per trobar-se més a prop d’un tio de Vic que d’un d’Almendralejo si són igual de capullos. És temptador, i intel·ligent, però el cert és que l'un està més a prop i s'assembla en més coses a tu que l'altre. Per rematar-ho, els que tenim aquest argument tampoc acostumem a respectar els individus intel·ligents per sobre de tot.
També sé que hi ha molta gent allà fora que està pensant que “per començar a viure, és precís treure’s del cap que la vida tingui algun sentit”, i que només faltaria que ja que s’està desempallegant de tota la lírica de la llegenda personal i està assumint una altra modèstia, ara que es comença a veure com un postmodern mirall trencat, caigués en la trampa de les identitats col·lectives quan de fet és un prisma encara més ingenu per arribar a qualsevol conclusió.
Aquesta gent que diem que si és tonta una cosa no vegis l’altra, que això ja està superat i que el futur no va per aquí, acostumem a ser Mestres Tites que un altre dia ens podem apuntar a la causa per esnobisme i per tant covardia, delerosos de dir que som independentistes i córrer a matisar el que podria fer-nos passar per tontos. Som bastant tontos, pobres de nosaltres.
Aquesta gent que diem que si és tonta una cosa no vegis l’altra, que això ja està superat i que el futur no va per aquí, acostumem a ser Mestres Tites que un altre dia ens podem apuntar a la causa per esnobisme i per tant covardia, delerosos de dir que som independentistes i córrer a matisar el que podria fer-nos passar per tontos. Som bastant tontos, pobres de nosaltres.
I bé, pots seguir-te dedicant a aquesta masturbació com si ningú més tingués aquests arguments irrebatibles en compte. Pots fer-te una moral a mida de com n’ets de vulnerable, de com dols de baixar a l’arena. Ai, no saps com t’entenc. Si ets hàbil, ningú et podrà replicar res, però és fer-se trampes al solitari. Pensar tant en la teva posteritat et situa bastant a prop de la mort.
Quants arguments esterilitzants des d’una torre d’ivori han construït la Història? Hi ha alguna cosa més bella que la Història?
Bé, jo m’he fet independentista perquè estimo me mare, petita jueva creient i biliosa (ningú m’ha manipulat per fer-ho). Millor dit, jo m’he fet independentista perquè vull un estat que doni continuïtat als intangibles que ens uneixen a me mare i a mi. La pregunta clau és: si no tenim un estat, hi hauria alguna cosa inexplicable d’aquí a uns 50 anys, alguna cosa que no podràs comunicar perquè se n’haurà perdut la pista? Perquè jo crec que sí és pel que m’he fet independentista. Considera que aquest argument resol la qüestió sentimental sense gaire detriment de la raó.
Després hi ha una qüestió estètica en allò públic. Machado i Valle-Inclán, Goya, no són només Espanya. Gràcies a Déu l’han transcendida i no són un obstacle perquè tu te’n fotis d’una de les administracions més repugnants del món i de totes les mitges veritats que amaguen els clitxés. No farem especial escarni d’aquesta qüestió però vaja, ja s’entén que Espanya no pot agradar gaire ara com ara. I si no us van les generalitzacions, que us bombin. Com aconsellava Hemingway, cal no intentar explicar-se en alguns casos.
Ja sé que aquí a casa hi haurà molta feina a treure el poder als que n’abusen, però és que fins i tot per ser dolent s’ha de valer, i ells valen ben poc.
Després hi ha una qüestió econòmica. Només per posar un exemple, he llegit - i hi estic d'acord - que Barcelona té naturalesa com per pertànyer al corredor de la prosperitat europeu, al mapa regional de la productivitat fet de ciutats mitjanes que tenen sentit més enllà de les capitals. Al París d’Espanya li ha crescut una ciutat mediterrània amb el seu propi espai i les seves dinàmiques. Està l’estat espanyol configurat amb aquesta lògica? Però ja està bé, que si segueixo per aquí encara semblarà que defenso el pacte fiscal quan el que hauríem de fer, de debò de debò, és fotre el camp.
Espero que quan aconseguim la independència es produeixi un canvi sense remissió que baixi Martí i Pol de l'altar del poeta nacional perquè al seu lloc ascendeixin o bé Foix o bé Ferrater.