Avui un amic m'ha enviat una foto d'ell a Pamukkale. Pamukkale són unes piscines naturals de calç edificades sobre un antic poble romà. Amb l'esquena recolzada contra una paret blanca, mirava el cel amb aquest torrat de prendre el sol els diumenges a la terrassa.
Es veu que està bé, cadascú lo seu que diu me mare. Començo a qüestionar-me la linialitat del temps i la creença en el progrés. En el seu viatge no hi ha progrés, ni tan sols en fer-lo. Tampoc en els meus dies n'hi ha. El problema és que això, quan m'hauria de fer un conservador, no fa més que donar un ventet revolucionari a aquesta trista decàda en la qual ja hauria d'escriure alguna cosa de pes.