Saskia Sassen és sociòloga i de totes
maneres, o probablement per això, fa la
impressió que la gent que té davant tant se
li’n fot. Té un aire d’excèntrica en la
construcció de les frases i en la
indumentària que és característica però en
cap cas excessiva o desagradable. El seu
desordre sembla part necessària dels cims
que de tant en tant escala.
Vaig saber d’ella per primera vegada en els
articles de l’Enric Vila sobre la importància
que les ciutats estan adquirint, i aquest va
ser el principal reclam per anar-la a escoltar
convidada pel Tricentenari. Sassen, en la
seva distància, connecta tan bé els
abstractes que obliga a reconsiderar el pes
de les jerarquies: si no importa tant com
està el món ni qui hi mana sinó les
possibilitats de reorganització i les múltiples
dinàmiques que els seus habitants hi poden
propiciar, l’espectador pot pensar diverses
coses: que o bé és més lliure del que es creu,
o bé aquesta senyora està reinventant
l’esquerra amb un missatge que ens exigeix i
sobretot ens vacuna davant de la temptació
de creure’ns il·lusos quan no tenim perquè
ser-ho. És il·lús creure en l’empoderament de les grans masses de gent que estan essent
expulsades perquè totes les seves
necessitats, i les necessitats de tots aquells
que estan a la frontera sistèmica, a punt de
ser invisibles malgrat el seu talent, són una
olla bullent, preludi de nous territoris?
Els territoris, com a noció, inclouen les
lògiques de poder que s’hi generen, i
adquireixen una importància especial per
Sassen davant de la crisi dels estats nació,
perquè no coincideixen amb ells. Fins l’inici
del mil·leni, els estats contribuien a definir
les identitats burocratitzant-les i incidint
d’una manera més o menys decisiva en
elles. Ara, en restringir les seves pròpies
obligacions - trencant amb el pacte amb la
classe mitjana que el justificava - s’estan
inutilitzant com a eina i com a territori i
mantenen només el valor que puguin tenir
a l’entrar en contacte amb les noves forces
dominants. El capital, de retruc, més que
interessar-se pels estats o alguns dels seus
elements, posa la vista damunt les ciutats,
atès que ara la significació rau en la
capacitat de generar especificitats que li
puguin convenir. Una ciutat amb
perspectives, per exemple, genera una manera de fer, treballadors que necessiten
menys diners, i produeix instruments
jurídics, i pot constituir, des de les seves
particularitats històriques, una peça útil en
la confecció de coneixement global.
Per Sassen, allò destacable és que la classe
mitjana s’hagi ara alçat com l’actor històric
necessitat de configurar aquests nous
territoris, davant el buidatge de les eines
que l’havien acompanyat. Per fer-se visible,
per comptar i per tant per salvar la
democràcia, ha d’amerar-se dels vectors
particulars i intangibles que es generen en
la ciutat com a espai sistèmic, sobretot en
aquells valors que no en són centrals - pel
que fa a saber-ne de barris, escoltar les àvies
abans que els arquitectes- i posar-los en
circulació d’una manera distinta. Al mateix
temps, per evitar que la invisibilitat total
s’estengui, ha de detectar aquest flux
d’actuacions i revertir-lo amb l’ajut de les
tecnologies perquè no sempre se’n
beneficiin aquells que tant l’atenallen. Em
aquest sentit, moviments com el català
podrien ser, estirant la cosa, la manifestació
d’una territorialitat nova davant de tants
nous ocasos.