colo-colo?

N'hi ha que estan com cabres. I somriuen. Que volen captar el que hi ha més enllà de la reixa, i foradar-la amb la mirada. Que riuen perquè entenen que no ho entenen, perquè se saturen. Però també, i això és important, n'hi ha que s'omplen de joia venent gases, que al.ludeixen bacallans cibernètics o que em llegeixen el futur on acaben els dits. Algú, més de l'autocar 1, passeja capsetes de plata. I ballarines esbeltes, que acaba tirant per timbes sense nom. És permissible, perquè ell sí que caçaria el cérvol. Però com a ésser cultural que és me n'acabaria donant...

Societat. Sacietat.

D'altres són com jo: Híbrid entre insignificància i ésser punxegut. Com un eriçó tou que es clava les pròpies punxes. Amb la insignificància pura com a entelèquia. Però ara estic content, perquè ahir, gràcies a una viníl.lica de Canet vaig tenir ganes d'obrir una porta blava, commogut i fos en negre.


pd. Jo devia necessitar una bossa, però tu, Oriol, també. O almenys treu-li la corda de guitarra.