Va somniar una pistola i es va injectar un tret. I un altre. I un tercer. Feia poc, havia rebentat el timbal, i l'aire de l'interior suava música, escolant-se-li pels dits. Ser allà sobre el penya-segat li ofegava el crit, el panorama del disbarat la corprenia.
Davant d'ella, els becs dels ocells partien els núvols. Va fixar la vista als seus peus. Ara només fregaven el terra. Algunes notes, confoses, li passaven per sota. Unes altres ja relliscaven penya-segat avall i acabaven la boca oberta de milers de peixos d'or. A vegades, algun d'ell treia escuma. Però això ella ja no ho veia. De fet, sentia una por desaforada a mirar-ho perquè els peixos vermells - els únics que sabia segur que existien- no li esgarrinxessin el rostre.
La tibantor d'unes paraules la va fer reaccionar, i es va girar en sec. On el terra s'aplanava, s'amuntegava un grupet de gent esgrimint una gran pancarta. Va trobar normal que al ventre hi duguessin dibuixats cercles concèntrics del més pur color carn.
Es moria. Abans però, a la pancarta, li va semblar llegir: Volem que els cinc sentits no es diguin així. Malgrat ells, no tenim ni direcció ni objectiu.