Hi ha una família que viu en una pendent enfiladíssima de la perifèria de la meva ciutat. Jo faig classes al cosí.
Al pare el defineixen com un bon home. No es va morir sense haver instal.lat un telèfon a l'àvia per si necessitava alguna cosa quan ells no hi eren. La mateixa nit es va ficar al llit i ja no va despertar més.
La mare, d'ençà de la mort del marit es va abocar de ple a la seva feina, consistent a netejar lavabos. Ara, sempre que arriba, exhausta, m'explica com li ha anat el dia i quant ha treballat. A la seva filla li ha regalat un cotxe pel seu divuitè aniversari, i ella -que no trigarà a ser gogó de discoteca- està crescuda, però em segueix mirant com una nena petita perquè sap que sense mi no s'hagués tret l'ESO, i ara no estaria estudiant perruqueria.La lletra del seu ordinador és comic sans, el fons del word és rosa. Té un nòvio musculós que mai m'ha adreçat una mirada llarga però es parteix amb mi. Des que va saber on treballo sempre recondueix la conversa cap al futbol, normalment després de veure'n a la televisió, quan ha canviat de canal perquè s'ha acabat Gata Salvaje. Aquesta sèrie és la preferida de l'àvia, una dona de marcat accent andalús predisposada en tota ocasió a oferir-te menjar (bolleria industrial, per ser més exactes) Avui, durant la publicitat de Gata Salvaje, m'ha comentat sense venir a res que el català és una llengua bonica. Diu que sona melosa i sensible, que voldria saber-la escriure.
Ja fa uns quants anys que l'àvia comparteix les tardes amb la petita, que s'hi està quan se mare no la pot cuidar. La nena volta pel passadís a totes hores, sempre amb el seu uniforme groc de l'escola. Té una brillantor a les galtes que només li pot aportar la bolleria industrial. També sent predilecció pels rotuladors permanents, amb què fa i desfà com una reina. Aquesta tarda ha fet una de les seves immersions a la taula de la sala d'estar just en el moment en què la gran deia que es volia morir per no sé què.
El cosí té tretze anys i em recorda a mi amb aquella edat. No ha contestat res a l'anunci eutanàsic de la perruquera en potència perquè, senzillament, gairebé no sap parlar.
Humiltat superlativa i afecte. Cal no oblidar-los mai, menys quan tens ganes de cremar moltes coses, amb el dipòsit ple d'escepticisme.