irm

Tot canvia, res canvia
mira el tren, mira la via
si t'ho penses bé i observes
ja sabràs filosofia

M .Porter i Ll. Serrahima

Podria estar-me hores i hores, hores llargues, inacabables, davant la pantalla, estàtic, rotund, o passant, àvid, les pàgines d'un llibre, de dos, de centenars - si per temps...-; podria patir molt de mal de panxa i d'esquena alhora. No dubto de la meva capacitat de sotmetre'm a una vida d'una certa disciplina, un punt rocallosa. Però no em confonc. I no faig tot això perquè, si algú esperés que, després de molt temps, jo reaccionés, que em girés i digués que podem adquirir una veritat útil, de profit, mai, mai, mai de la vida em podria girar, mai n'estaria prou segur.
A més a més, encara que fos així, aviam: veritat útil, decisiva, alteradora. Canviant. Una veritat que canviés. Un canvi com una cosa útil perquè instaura un estat, terra de repòs i somriure. Passa que, un canvi que garanteix és una paradoxa, a l'últim. L'ecosistema del canvi és l'estat, i cap estat se'n pot lliurar perquè ha nascut també d'ell; el canvi és consubstancial a l'estat, l'abandonat o el nou; l'estat és una bomba de rellotgeria, no et refiis mai que un canvi instauri cap estat sa, estarà podrit: aquell mateix canvi o un altre l'haurà començat a devorar, un nou estat espera. La garantia és una paradoxa, a l'últim. L'estat, l'estabilitat té molt de dubtosa, així. No existeix l'estabilitat, o el que és el mateix, no és possible? (tot per venir a parar al panta rei.)
Si aquesta del canvi etern i imparable, del canvi madrona i botxí, fos una veritat, més valdria no anar a buscar-la, si es pretén estabilitat. Vull veritat, vull canvi? I si l'estabilitat fos el desig erroni? El pressupòsit està clar que ho és. Potser sí, un no pot ser innocent, cal pragmatisme, i cal acceptar que el canvi, tan desitjable com perjudicial, és permanent. (El canvi és potser l'únic estable del món. Segona paradoxa, gens original i, aquesta, prova d'una greu desorientació de qui l'està visitant). Això, que deu ser permanent, el canvi. I com m'arriba a cabrejar, que ho sigui, imbècil de mi, fill del vici més insolent i eixorc de tots, el del càlcul de la vida, el del sistema abans de res. Sóc un conservador.

No sé a què ve això, si igualment no em giraria per pronunciar-me, per dir que crec poder trobar una veritat útil. No, no em giraria pas. Diria no em distreguis. No és plor, només estic cansat. Bé, no estic cansat. Que no és que em rendeixi, cony. Com t'atreveixes? Va, deixa'm. No, no em deixis. És igual, mira, fot el que vulguis. No em distreguis. No tens res millor a fotre? Jo tampoc. Ja ho sé, que s'ha fet nit.