No entenc això del carnaval. Moltes vegades es diu: si no entens una cosa, no la critiquis. La meva incomprensió no és d’aquest gènere. Sé en què consisteix, les raons que argumenten aquells que el practiquen, però no trobo sentit en la seva decisió.
Els mou l’alegria, i a alguns de més sofisticats, la transgressió, perillosa actitud com a final de trajecte.
De petit, em disfressava de referents televisius. Vaig ser una tortuga ninja, el Rafael. També un mosqueter, tot inflat de galtones. Duia una espaseta amb bola a la punta, perquè ningú tingués la temptació de punxar-me-les. Més tard, vaig intentar ser original amb poc èxit i un any, ja deixada la creativitat, em vaig disfressar de noia. I ara no sé si de noia o de noia provocativa amb estètica de prostíbul. La frontera és difusa perquè a la meva ciutat natal no existeix: només algunes rara avis se salven i brillen prop de mar. Bé, en aquella ocasió no vaig tenir en compte que el primordial en una nit llarga és no passar fred. Vaig patir molt. Però no vull que la meva opinió estigui condicionada per aquest mal càlcul.
I si fóssim per un dia algú altre? Aquesta és la idea, en principi. Quan vaig començar tota aquesta història, em disfressava de coses que jo volia ser. Només a ser dona em van empènyer. No tindria cap inconvenient en provar de ser dona, però si la vocació de canvi fos realment agosarada, m’hauria disfressat de noia com cal. Suposo que la por i la vergonya van reclamar dictatorialment estridència, que es notés que tot plegat era excepcional. A massa disfressats he detectat la por a la subtilesa i de posar-se de debò davant el mirall, i per tant l’arrelada falsedat del seu exercici. Diran que no em puc prendre seriosament una festa, però em cabreja. Sóc tanmateix un combatiu amant de l’humor absurd i no em poden dir que en aquesta festivitat se l’invoca perquè el fil amb la realitat que molts exhibeixen en disfressar-se és gruixut i prosaic, banal i revel.lador del seu avorriment davant la vida. No m’agrada l’exageració com no m’agrada el sexe pel sexe ni els cotxes ràpids. Al pot petit, la bona confitura.
Doncs si no s’ha de transgredir de debò, i altres llocs més bonics hi ha per fer-ho, el carnaval hauria de servir com a mínim per passar-s’ho bé. Jo m’ho passo bé amb la comoditat. Si renuncies al joc que cada dia ordinari et brinda i mutes en objecte, riuràs, però acabaràs beneint l’arquitectura del teu cos – l’home, la mesura de totes les coses-, i et trobaràs com aquell dia que et seduïa fer una passejada i s’ha fet fosc i allò ja és una caminata i per déu, que faci un gest amb els dits i apareixi el sofà. No pel dia que vaig anar de puta, sinó perquè cada any m’hi he trobat. Un preu molt alt i poc benefici.El carnaval no ofereix vistes tan suggeridores com el muntanyisme, tampoc.
I al final què queda de tot plegat quan preguntes? Un somriure fingit i el punyal tautològic a la raó humana, base de la nostra evolució: “Un dia és un dia”. Doncs aquest dia d’avui ja no em cal ser algú altre, ni en treuré res d’experimentar amb formes corporals exòtiques ni amb mirades alienes d’aprovació. A la llarga, l’únic divertit és el repte, i ja sóc el jugador que vull, i la closca de tortuga ninja me l’han donada els anys.