Sant Francesc d'Assís, nascut el segle XII a l'actual Itàlia. En tornat d'una guerra va triar el monacat pel qual es faria un lloc en la Història: seria el fundador de l'ordre dels franciscans.
Francesc va desviar-se del camí que la seva família havia traçat per ell. No va voler continuar el negoci de teles de son pare. Un dia, quan li van preguntar si es pensava casar, ell va contestar que sí, i que volia que la seva esposa fos 'la dama pobresa'.
Triat tan exigent matrimoni, potser el valerós jove ja havia decidit que el seu regne no seria d'aquest món. Consagrar-se a la pobresa és com estimar el fred, que no existeix sinó per falta de calor. Qui abraça i persegueix l'absència, tard o d'hora es troba que no podrà constatar si ho fa bé més que per comparació. Aquesta és l'única possibilitat. Però és limitadíssima, perquè té un eix de referència circumstancial: els altres i l'època. El jove havia triat casar-se, no només flirtejar, amb quelcom absolut i inexistent, impossible de ser desplegat en tota la seva magnitud. Per satisfer les expectatives d'un objectiu tan alt, és precís adquirir una noció de trascendència igual o superior a la pròpia creença. La religió fa créixer en aquests homes una lògica que els porta a examinar-se amb eines intangibles. Abans de viure el salt que ella representa, se n'experimenta un d'igualment incommensurable - o d'impossible- en cadascuna de les seves demandes.
La mentalitat que, pel poc que sé, veig en Sant Francesc d'Assís, em fa rumiar algunes aparents contradiccions, però mentre penso com de costerut ho tenia se'm creua la idea que el company de viatge natural de la religiositat és la pobresa i que ambdós són complementaris. Un sistema de trascendència necessita fixar unes normes prèvies basades en el buit. La trascendència final es reforçaria com a concepte i missatge si aconseguís fer-se present en el mitjà. Si la religió insta el creient a ser cada vegada més ric, serà menys efectiva a l'hora inocular vocació trascendent a la persona. La pobresa és un bé més escàs, més inassequible que la riquesa, perquè el seu camp és molt més limitat. Hom pot posseir una cosa i concebre fins l'extenuació quantes més en podràaconseguir o crear; pot sadollar-se ni que sigui amb aquesta imaginació. Però un cop ha perdut 20,30,40, mil coses, com se'n poden seguir perdent per ser fidel a l'esposa? No es pot. La pobresa és definitivament molt més potent com a idea inabastable. Seria doncs autènticament trascendent i efectiva. Ara que si per arribar a la trascendència poguéssim tirar pel dret - ja se m'entén- amb una cosa últimament realitzable o concebible, potser menys abandonarien.
Encabat hi ha una manera de ser infinitament més pobre, que és renunciar fins i tot a la vida - que ja s'hauria dedicat a ser pobre-. Per Sant Francesc, Déu volia que es païs la pobresa consubstancial a la civilització o volia que intentéssim ser tant pobres com poguéssim, que estiméssim, tant com poguéssim, 'la dama pobresa'? Hi havia algun límit? Ha quedat, crec, prou demostrat que la ruta cap a la pobresa a plena convicció equival a la mort. Si ens prenem la trascendència seriosament, podem deixar les idees que inspira i que en són requisit a mitges? Val la pena que anem a la recerca fins l'extrem de Déu, però en canvi hem de matisar les seves propostes (si és que ell no les va matisar)? D'altra banda, quadren la glòria i la grandiositat de Déu i la seva essència absoluta amb unes propostes de recorregut moderat? Déu vol ser diferent d'aquest món que ens posa tristos perquè creguem que amb ell serem feliços? De tant que vol, nega la materialitat i ens fa de rebot a nosaltres, ànima però també matèria, incapaços d'assolir-lo, amb el que proposa?
Lamento el sarcasme, però imaginem que per prevenir aquells que volien ser més pobres del compte Déu va assumir la titularitat de la vida dels homes, evitant que un mal diagnòstic ens dugués allà on no tocava; que les coses del Senyor no s'han de menysprear és un fet innegable. Però jo creia que Déu havia creat totes les coses, no només la vida, i si ens tornem miserablement pobres, les menyspreem una mica. Si volem acontentar-Lo estimant la creació i acontentar-Lo sent pobres, sempre suposant que, pel que observo de Sant Francesc, aquest és el nostre designi, ens n'hauríem d'allunyar i acostar-nos-hi despresament amb el mateix entusiasme. Aquest moviment pendul.lar estrictíssim seria la proposta, que no la imposició. Quan, tot i que amorosament presentada, l'opció és tan restringida, fora de la concreció d'aquesta quasevol altra actuació seria errònia. Ignoro com es traduiria aquesta proposta en un sistema econòmic que ens regeixi, i no vull fer cap pas en fals addicional, ja en van massa.
Sant Francesc, vostè que hi entenia d'aquestes coses, dues preguntes, a quina més retòrica: Déu compadirà aquells que no hagin pogut ser trascendentalment pobres? Perquè no tindrà més remei...I la segona: per què va acabar tan d'hora el meu ensenyament en una escola religiosa?