Avui ha estat el dia mundial de l’aigua. Tots els dies mundials s’assemblen en la pretensió lèxica que el món sencer dóna importància a una de les seves parts. En aquest cas, tenint en compte l’enorme proporció que l’aigua representa, el globus s’estaria vantant amb una total manca de discreció. A més a més, que no és necessari, perquè l’aigua ja es mostra, i molt, per raó de la seva natural abundància.
Com més gran la cosa, més absurd assenyalar-la. Si arribés el dia mundial del món, tot plegat ja passaria d’absurd a fals: ens veuríem ridículament impostors celebrant el dia de la Terra i l’existència. No sabríem què fer, ni en què distingir aquell dia dels altres. En últim terme, ja se celebra l’existència…Amb els aniversaris. Hauria de ser suficient, no? L’aigua amb què ens rentem la cara, la carn que mengem i moltes altres coses freqüentades cada dia es podrien donar per al.ludides.
Menys dies de. Així, quan es dediqués un dia a Les Altres Coses, les que més mereixen un dia per elles, no ens passaria per alt entre tanta commemoració. Aquestes serien les coses autènticament petites; no aquelles sobre les que la política d’acció –he- fos millorable; no aquelles que ja fossin importants. Tan sols conceptes o objectes que, si no fos per la intercessió de l’home poderós que escriu al calendari, ningú s’hi fixaria mai de la vida. Joiers, rellotgers de retina afinada, gent desperta: la política us espera.