Dons

Fan un programa a Telecinco per senyores grans, La noche de los sueños. La cortineta és una cançó del Bustamante. Els nens petits miren a càmera aterrits. Elles bavegen amb cada familiar o conegut incapaç que encara paga peatge al seu reialme: el del sentimentalisme equivocat, el del refugi sense batalla.
Les preses són gent amb aspiracions mal conduïdes, o que, senzillament, s'han subordinat de manera conscient a l'engany perquè "les volen veure felices". N'hi ha que ja és que són així des de sempre, fidels a l'imperi del somriure de sarro.
Arran del títol, penso en l'enorme deferència que sense excepció tenen amb nosaltres els somnis. Nosaltres envaïm aquest terme sovint amb gran baixesa. En canvi, fins i tot en el més insultant dels humans, i encara que aquest somnii avorriment, la sintaxi dels somnis revel.la la immensitat de la nostra intel.ligència. I és una sintaxi mínimament independent, nuclear. Vaja, que desperts hi ha cap on tirar, malgrat la circumstància.





Nota pel dia que digui que escriure no ho és tot: l'arrevatament m'ha fet escriure a un esglaó de l'escala de cargol (el sisè).