Llegir coses llargues és molt difícil. Coses de més de 100 pàgines. No coneixo ningú a l'entorn amb la suficient rigidesa com per mantenir l'interès intacte tant de temps. A quina velocitat es mou el món ara? I quan una cosa et crida l'atenció, trigues molt en que n'hi hagi una altra que t'atregui encara més, o en que algun vici et fuetegi? Dèficit d'atenció, de concentració, el que sigui. Està diagnosticat.
Llegir coses llargues és com visitar la gent gran. Pertanyen a una altra època. Fa mandra molt sovint, i sempre hi ha una excusa o altra que ens justifica. Però quan ens hi decidim, veiem que en aquella època resulta que el món encara no se'ns menjava i podíem fer precisament aquestes coses sense cap altre neguit.
Quan llegíem, com quan estàvem amb grans, ens reconeixien la intel.ligència i no podíem trobar el temps lliure més ben utilitzat. Ara tot allò no és garantia de res, han caigut tots els mites i qui sap on és aquell porró amb què ens deixaven fer la gràcia algun sopar. La tranquil.litat que surava aleshores en l'ambient era indispensable perquè ordíssim la gran mentida amb què hem anat creixent. Una mentida necessària, fins a tal punt érem vulnerables. No sé si nosaltres la sabrem tenir ara pels que vénen, com els llibres pesats i els homes grans la tingueren.
El cas és que ha quedat demostrat que aquestes pràctiques no duen enlloc i que com dèiem moltes vegades ni ens sortiran, si ens hi volem posar. Després sí que hi ha dies bons que volem creure'ns la història, i si llegim o fem somriure algú arrugat, el simple gest d'evocació ens posa sobre la nostra pròpia pista. Ara que també són molts els dies dolents, els dies que la història ens la carreguem i que escrivim coses pavoroses que qüestionen la mateixa necessitat d'escriure; aquests dies que es defineixen pel seu total escepticisme. Però, i aquí ve el que volia dir, fins i tot en aquests dies magres tornar al passat ens pot servir, i és per això que hauríem de recuperar-ne l'hàbit. Assajar que hi tornem i que fem cara circumspecta a les reunions i a l'entrega de notes, negar cabrejats que la infantesa sigui revel.ladora de res i molt menys edificant, però utilitzar la força amb què penetra en el nostre cervell com si fos un analgèsic. Una pastilleta útil i freda, res més que això. Suspendre els judicis i drogar-se d'humanitat.
Així, i no amb cafès i amb pastilles rares, s'aproven els exàmens de carreres que no t'han de servir per res. On va a parar, no hi ha res més estimulant.