La pedra se'ns lliga a la intimitat amb una incardinació rotunda, atàvica. Una altra experiència de fora fora cap endins seria la corporeïtat que arriba a agafar la vergonya. Sentim que ens desobeeix i que pot caminar sola amb carnet vip per tot arreu, quan nosaltres no podem ni aixecar-nos. Sentim que existeix més que nosaltres i que existiria sense que la sentíssim, que se substancia i té un lloc i un dret a menjar-s'ho tot. Jo per exemple la veig blanca, i la veig gairebé.
Hi ha més experiències d'aquest tipus, que no ens accepten ni ens respecten, i que van i ens amenacen. Un altre objecte: la certesa tangible - i el pitjor de tot, certa! -que algú ens mira. Aviam si una cosa així no ens fa ombra pel sol fet de manifestar-se. En tot aquests casos, l'enemic és previ a la realitat: es vanta de no necessitar que hi dialoguem per existir. Després vindrà la ciència i explicarà aquestes coses tot raonablement. Explicarà amb autèntica superioritat perquè ens sentim tant per sota d'elles.
Deia que aquest setge de la sobrerrealitat és contrari a la poesia. En puritat, veig que el poema ha de fer el camí invers, l'ha de desfer. Ha de transitar des de l'arrel de nosaltres fins al moment que la pedra colpeja, al moment que aflora la vergonya, i ha d'igualar aquestes sensacions. Un últim esforç, posats a exprémer la poesia: hauria de perseguir convertir-se en aquests materials altius. Us imagineu que algú, escrivint, pogués recrear no la pedra comuna i diària, sinó aquesta pedra incommensurable i el cop? Que un escriptor, posem per cas, pogués replicar al seu entorn, com plantes que creixen, sensacions de presència d'algú altre a partir de quatre paraules? Arribats a aquest punt, les pedres i els mosquits - que sabem que hi són tot i no veure'ls ni sentir-los- i les radiacions que indiquen la presència dels altres, i totes aquestes coses llunyanes i altives, potser començarien a tenir somnis freds i a patir assalts inexplicables.
Només algú que tracti de tu a tu amb tots aquests fenòmens, encara que no els aconsegueixi haver; només algú que hi giri els ulls i miri de recollir-ne informació, tancant la mà al voltant d'aquest puny veloç i capturant-lo uns instants, podrà viure la realitat com un passatemps lleuger, ocupat ferotgement en tal llenguatge impossible. Ara, és clar que la renúncia a tot aquest senderisme no ens fa menys dignes i que la vida segurament no ho és, un passatemps.