No intentis explicar-te
Ernest Hemingway
Jo acabo d'arribar del nord. Del nord, nord. De dur màniga llarga sense interrogatoris. De controlar el contacte del món amb la pell al màxim. Allà, la gent no s'està pel carrer. Normalment aquí la cosa pública és un terreny intermig on estem obligats a cedir una part de nosaltres, perquè la veïna o el company ens analitzin amb la seva mirada, o ens sondegin aprofitant les nostres debilitats. Les diferències entre el jo social i el jo es persegueixen com un crim, això quan directament no es neguen. I així, mig festius mig acomplexats, però tan immiscuïts en aquesta dinàmica cultural, tan inevitablement part d'aquesta roda, tan avergonyits de ser en el sentit últim, nosaltres o bé fem el ridícul i ens prostituïm, o bé hi lluitem, aconseguint un ridícul no menor amb la nostra cara d'afectació continguda. Àgores per tot arreu, sentimentalismes i complicitats florint a la mínima ocasió al bar, a la terrasseta. Gent rient de coses que no fan gràcia en el fons de la consciència.
Tot això sembla rotundament absent al nord. O com a mínim no sembla ni molt menys tan abundant com aquí. La veritat, ho trobo molt honest. A canvi, un cop has assumit que ja no tens res per falsament conèixer, ells tenen una manera de saludar-te d'una gran discreció però magnífica: decoren els ampits de les finestres, generalment amb bon gust. És inequívoc: les figuretes, ben variades, miren totes cap enfora. Vaja, tota l'ornamentació està acarada al transeünt indiscret que, alguna cosa ha de fer si no hi ha ni una ànima, s'ha aturat davant la casa. Aleshores, aquest mira una estona i calla. I se'n va. Potser no, però potser es recorda que no cal mirar més enllà, i finalment acaba agraint la ponderació dels ciutadans nòrdics. En un altre context - seguiria rumiant- potser s'hauria tornat un xafarder sense remei, una lloca irredempta gesticulant davant algú altre, però ara s'acontenta contemplant aquelles diminutes peces, que poden voler dir alguna cosa o directament res.
Missatgers o mers objectes, les arquitectures i la decoració després permeten que la gent les estudii amb calma i constructivament, i n'aventuri conclusions sobre la fibra humana dels pobladors. Seria també xafarderia, però havent-se traslladat a aquest nivell, les persones no patiríem ni ens humiliaríem tant. Gastar-se'ls en quatre figuretes no pot ser una millor inversió en un mateix. I potser també beneficia els altres.
El llibre escollit per aquest mes és el Tao. Una fantasmada com una altra per part meva, però té imatges refrescants que em fan pensar que encara sóc allà dalt: El millor dels homes és semblant a l'aigua, la qual beneficia a totes les coses sense quedar-s'hi atrapada; flueix pels llocs que els altres menyspreen, per on s'acosta més ràpidament al Tao.