A les carreres es desesperen - no, que això seria que hi posen intensitat-; es passen el temps ensenyant-nos ciència periodística. Ells només l'han vista concretada en el sentit del deure d'algun home talentós que de tant en tant vol arribar fins al final. Veuen un home íntegre - que ho és al marge de cap carrera- com desplega els seus propis preceptes, els preceptes de tot aquell que es prengui seriosament a ell mateix, i ja tenen l'exemple de ciència, tot sovint. Encara no es poden aferrar a la fórmula, i extreuen el rigor de llocs i persones a qui no necessàriament ells han ensenyat més que la pròpia vida o el sentit comú. Hi ha una atmosfera com de penjar-se la medalla quan de fet el rigor ja es pot aprendre a tantes altres bandes. No només es pot, sinó que l'autèntic rigor està vinculat a coses més profundes com el bon pas del temps, saber mirar el mar o una bona companyia, i si has d'esperar algun text borrós de fotocòpia o algú que ja pensa en prejubilar-se perquè te'l mostrin, vas arreglat.
Enlloc de posar l'accent en l'obvietat que les coses s'han de saber per dir-les, i s'ha de saber dir-les d'una determinada manera per dir-les d'una determinada manera, que s'han de respectar les mides i volums, i que l'inoportú no són les llicències que hom es pren sinó amb quin coneixement ho fa; enlloc d'aquesta obvietat de 4 anys més erasmus, haurien de dir-nos que periodista és aquell que creu que una cosa pot interessar i encapçala la peça amb aquella frase, i endevina una tendència i explica la notícia que tothom rep a la bústia però de la qual ningú constata que les remors de fons que s'hi senten són un neguit o una joia o un crit a actuar. Haurien de dir-nos que periodisme és aquesta diferència, mil.limètrica però abismal, entre la notícia seca que tothom s'espera i aquell teu toc de sal. I que si al tema no hi ha marge per això, i que si estem destinats a la reiteració, és que la cosa no té suc i hem de buscar a una altra banda o escriure una menor quantitat de peces diàries per norma, al marge de si amb només això es menja o no.
L'esperit darrere aquest propòsit casa a la perfecció amb la pràctica freelance: el periodista serà freelance o no serà, i en els acords del seu projecte vibrarà el periodisme. És la productivitat que ens falta, ara que tant se'n parla. Mirem-nos-ho des de la perspectiva del lector. Si es tracta d'estar informat, sempre s'haurà d'estar més informat que l'altre. Aquell que sap el mateix que tothom sap i en la forma que tothom ho sap, en realitat és com si no sabés, i ni li has explicat res ni li fas falta perquè no l'has punxat. Condicionar-los no està pas malament; és la missió última, i si te'ls mires bé, t'adonaràs que és el que volen. Algú que s'anticipi als moviments, que llegeixi per ells quan el món està donant una senyal, algú que faci útils les dades. No vull dir algú que prevegui el futur, no és una qüestió temporal; és convertir en gra la palla que t'inunda l'ull. Potser que ningú ho valori quan publiquis, però recordaran haver llegit aquell enfocament quan el tema els visiti la propera vegada, i aquell gir haurà estat teu i enlloc més podran trobar-lo. Crec que si aconseguís fer això cent cops, ni m'importaria que ningú mai em reconegués la feina.
Jo diria de baixar del núvol, no anar buscant el mite en guerres on ja ni et rebutgen perquè no ets important. La personalitat i l'instint poden residir perfectament a l'oficina o a casa en una creença, una aposta que subratllaràs quan tothom neda a la mateixa bassa, i quan tants es dediquen a explicar coses que, sigui pel contingut, sigui per la forma, no donen cap avantatge ni ajuden a moldejar la persona. No cal que descobreixis cap crim; n'hi ha prou amb que no matis d'avorriment.