L'any 1992, James Carville havia d'aconseguir una cosa pràcticament impossible. Encarregat de la campanya del Partit Demòcrata per les eleccions que s'havien de celebrar aquell mateix any, tenia el difícil repte de situar la figura de Bill Clinton al mateix nivell que la del seu oponent, l'aleshores president Bush pare. Pràcticament impossible, molts ni ho haguessin intentat: la popularitat del líder republicà estava pels núvols. Gaudia de la bona consideració del 90% de l'electorat americà.
Com superar aquell home, que es podia vantar d'haver pacificat la Guerra del Golf, i de molts altres èxits en política exterior? Carville gairebé que només hi veia una sortida: apel.lar a la quotidianitat. Clinton tindria possibilitats d'imposar-se sobre la llegenda si feia incidència en els 'problemes reals dels ciutadans'. Això que diuen que fan els del PP a Catalunya. Per mentalitzar els del partit, va penjar un cartell al quarter general demòcrata que contenia tres frases. Tres simples frases.
És igual què deien les altres dues, com és igual qui fos el cap de campanya James Carville, com fins i tot és absolutament igual que Bill Clinton esdevingués president dels Estats Units en aquells comicis. Pel cas, és igual. Aquella segona frase del cartell - la combinació de paraules, la tipografia, m'imagino, jo què sé- va fer que el món ampliés el seu repertori de sorolls supervivents. Aquella frase va vèncer els seus propis comicis a la natura; contra els milers de frases que s'empren a diari i que s'escolen tristament per les canonades, contra frases que segur que més bones però no en tan bon lloc cauen en l'oblit, contra totes les vegades que aquelles paraules ordenades de manera diferent, dites en altre to o en un altre suport no havien trascendit, es va produir la victòria. Fins i tot contra totes les vegades que aquella mateixa frase - tal qual- s'havia fet servir però en altres circumstàncies menys favorables; i ja és dir, contra totes les vegades que el propi Carville la va fer servir els dies previs al cartell: quan parlava amb els impressors, quan la deia a la dona remenant la cullera mentre sopaven, quan s'ho deia a ell mateix davant del mirall...
És magnífic - a mi em distreu -pensar en quin moment just aquella frase va guanyar la component definitiva que uns instants enrere li mancava i que la feia perfectament oblidable. Perquè seria innocent pensar que aquella frase va ser emblemàtica ja des que aparegué impresa. La victòria de la frase que havia entrat de manera sostenible al circuit de la comunicació dels homes va ser ja no només una victòria davant ella mateixa en altres circumstàncies bastant prèvies, sinó davant ella mateixa el segon abans d'entrar-hi, quan la va retenir algú de poca importància, o quan algú després de veure-la la va retransmetre a la ràdio però sense una massa crítica d'oients, o amb un oient que podia difondre-la poderosament però amb una altra emissora sintonitzada en el moment de pronunciar-la, etc. I per què no, aquella frase també va ser considerada important per no ser considerada important; victoriosa enfront d'un hipotètic cartell on figurés al número 1, més valorada com a prioritat però vés a saber si precisament per això menys valorada després en el món i en els segles per venir.
La raó de tot això, l'ingredient de gràcia, la conjunció noble per tacar l'univers, no serà objecte de revel.lació. Com a mínim, no en vida nostra (jo somnio que el cel és un lloc on aquestes coses s'expliquen i, més important, s'entenen). No s'explicarà perquè suposo que no es pot. Si les coses crucials es poguessin explicar, n'hi hauria prou amb paraules i aquesta frase tan dependent demostra que no és el cas. És un bucle dolorós per algú que escriu posar-se a parlar d'una frase que ha passat a la història com a frase però que igualment com a frase és insuficient i estèril majoritàriament i que ben poc ha depès d'ella sortir d'aquest marasme. I frustra l'explicació que el context hi fa molt, sense entrar en detall.
'És l'economia, estúpid!', deia l'eslògan de Carville que s'ha fet famós. Ara, si hagués de fer una frase que resumís la idea d'aquest escrit no podria pas dir: 'És la frase, estúpid!', perquè hem demostrat que no és només la frase el que compta. Però sobretot m'hauria de buscar un altre títol pel tedi immens que provoca quan se n'abusa sense pudor en articles periodístics. L'episodi pot servir per a moltes coses i pot moure ingents reflexions com fins i tot l'escena més prosaica pot, però fa pudoreta que sempre les mogui en la mateixa direcció: sota la premissa de la rèplica inicial de la frase i d'un previsible contingut que n'adapti la lliçó.
He estat a punt: Què és aquesta alquímia, em preguntava, temptat de titular si ho trobava, mentre l'enèssim periodista ocurrent ha clavat a la columna d'un diari la mateixa merda de joc de paraules de sempre, fent-me adonar de l'error que hagués estat, de com hagués assassinat qualsevol idea que es trobés al mateix text encara no contaminada: Crec que deia 'És la política, estúpid!', el que m'ha fet recapacitar. Que bé. 'És la nevera, estúpid!', 'És el FTDX 5000 Series Transceiver de Yaesu, estúpid!', 'És ta mare cavalcant un gall fer - urogallo- pel menjador amb els pantis abaixats - el gall fer, s'entén-, estúpid!