Ciutat 6
Una ciutat és un port cap a les persones i un volar cap al silenci. Hi ha ciutats molt explícites que són marítimes i tenen ocells. Tot perquè et convencis de la soledat que ara es vesteix en l'home, en l'home que s'espolsa la misèria i mira un futur de salnitre. La ciutat 6 fa pudor d'eterna memòria, de dics ridículs que no et vaig dir. Amb la tinta del fum dels vaixells o de la separació de les rajoles et sents gronxant-te als afores de la copa del matí, talment fossis a taula d'un déu carrincló i drapaire.
Ciutat 7
Diu la cançó: ens enfrontarem a aquesta nova Anglaterra com sempre ho vam fer; en una fúria de negacions, sortirem a ballar per l'empedrat. Bé, val a dir que a base de flors algú dels seus va fundar Amèrica. Potser aquest t'és un consol fent temps vora el pont, que a una hora s'abaixa: a les barcasses fa olor de cafè i trobaràs un nou dia. La remor que t'espera sempre et dissuadeix de preguntar-te d'on venies. La ciutat també té habitants, que quan parlen de mal temps te n'adones que és el teu marge d'existència: sobrevius al fil de la calma que generen. Hi ha bicicletes als porxos, i animals lligats que esperen. Vols escriure ciutat 7, però és infinit el gest des del racó i el món només es deixa viure.