La societat prospera gràcies als contractes, però hem arribat a un punt que els seus moviments són tan imprevisibles i atomitzats que el contracte amb el món ja no pot ser la clau de la pròpia prosperitat. L'error era esperar resultats de fora com si viure fos una equació.
Ara toca replegar-se a la última línia, la sempre inviolable: l'individu. Imitant el model de prosperitat de quan les coses no eren tan líquides, la satisfacció es pot presentar signant un contracte amb el propi esperit. La força de treball que ofereixes és tot l'amor que vols donar per alimentar-lo, com si la teva ànima fos la teva empresa: ningú et felicitarà per necessitar poc i oferir-ho tot; simplement és la lògica de la victòria. I en el camp de la generositat, tot és poc i el creixement no té límits.
Quant amor pots donar, de quina duresa és la plastil.lina de la teva carn? Mastegaràs la pena de manera constant perquè s'estovi?