Ciutat 8 (o La normalitat és superior)
Imagina una noia amb un rostre tan estrany que en el seu revers hi tingués de vegades la ciutat 8, i que tu sortissis a caminar-la una tarda que t'ho permetés, i que les coses de sobte es comencessin a ordenar en paral.lel amb el vertigen perquè recuperés la forma i amb la necessitat d'un abric llarg per viure dins l'excepció. Que a una banda de la vorera hi hagués formant-se el forn, l'arruga i les joies del món de sempre, i a l'altra banda, la bèstia desfermada dels paràmetres.
L'endemà, capitans d'una torre modesta, el bategar desordenaria els pèls de la barba: el vostre pols us diria que el problema és el poema. Què va abans, les plantes o els trombons negres? Massa hem parlat ja d'edificis, amb aquesta aigua de vellut que saps somriure.
