L’ideal romàntic vincula sexe i amor. Aquest vincle és una cosa que la civilització ha fet i que ha quallat bastant en nosaltres, otorgant un rol semidiví, angelical, als seus concursants.
La raó fonamental per aquest arrelament és la feblesa dels homes i de les dones. L’ésser humà és sol al món, i li és avinent de buscar-se una solució satisfactòria i definitiva. La concepció i cria de la descendència exigeixen acompanyament, especialment en el cas de les dones; i també el model de vida actual aconsella trobar, com a contrapartida als vaivens del destí, una determinada estabilitat. Volem roses sense espines.
L’amor amb sexe, doncs, tindrà bona premsa per com afavoreix un projecte de vida a les persones amb inflamacions sentimentals que tenen necessitat d’edificar-se d’una manera tradicional i temerosa. És l’única manera d’edificar-se perquè, que jo sàpiga, la Sagrada Família no s’aixeca a cop de catapulta i anant tots mig llufes. D’altra banda, l’anarquisme del sexe sense amor tindrà diferents consideracions: des del divertiment hedonista, que bé pot ser per molts un projecte de vida, més si hom tolera l’enderroc esporàdic, fins a la pura frivolitat.
Hi ha una cosa que estigui bé i una altra que estigui malament? Segurament sí: els conceptes de bé i mal són històrics i religiosos, i la història i la transcendència són els terrenys propis i guanyats pel conservadorisme i en conseqüència per l’ideal romàntic. A més, així com la majoria d’homes i dones són del Barça o del Madrid i fugen de casa seva quan s’hi cala foc, també tots transitem la majoria de l’estona la por i la covardia, i censurem les conductes que no ens semblen sostenibles com a espècie. Et semblaran les dues igual de vàlides, però en termes socials no hi ha discussió.
Protegir-se contra tot el que pot ser agressiu a llarg plaç ha estat la manera de delimitar el caràcter de moltes persones, de dibuixar-lo, així que ara ja no saben rescatar la biologia que endins els pica i van reivindicant-se tot inventant històries. Però és tan maco escriure un diari personal, és tan maco explicar contes als néts, és tan maco creure en alguna cosa, que si algun dia els passa pel cap que això que defensen és comoditat, veuen recompensat el cinisme mirant el mobiliari i la filla, valgui la redundància.
D’altra banda, com s’ho pot fer per desmentir-se algú que ha construït el seu caràcter a base de prudència, i quina raó hauria de tenir per fer-ho, si la història, que a més ha demostrat una certa efectivitat, és tan constituent i pesant com la biologia, sovint també a l’hora de provocar sentiments? O en el cas oposat, per què ha de subscriure’s a un relat algú que no ho ha interioritzat mai, que no troba sentit a la vida i que pràcticament no fa diferència entre dolors?
La solució seria ser un lleó i rebentar-ho tot a desgrat de qualsevol sentiment de buidor i de carreró sense sortida; o millor que no tenir sentiments, haver vist demostrat que els homes estem dotats d’una capacitat creadora que supera la dels estels, i d’una bellesa que esdevé exponencial quan és pausada i generosa i que aquesta és l’autèntica llibertat. Tal intuició és subtilíssima, gairebé quàntica, i cada nit una erecció gens subtil t’insulta el relat.