El gran repte de la nostra era és la construcció. Erigir símbols absurds des del punt de vista material però evocant aquella època en què existien coses anomenades 'projectes de vida'. Ni té sentit, ni el cos ens ho demana, però la bellesa tampoc és abundant. Davant la desintegració, cal pesar i destorbar i creure en la possibilitat de deixar constància ferma, com si no ens haguéssim de morir mai ni cada dia.
Tenir una vida construïda és el monacat de l'actualitat. Construir una vida és ser el monjo medieval obsedit per la transcendència; una transcendència que ja és simplement a demà. Per què la gent no es preocupa per construir? Perquè la gent no es preocupa per acostar-se a enlloc. Un cop hem vist que cap camí ens salvarà, preferim anomenar personalitat i coherència a l'immobilisme, renegant d'una falsa integritat.
Al futur n'hi haurà clubs i seran recordats amb nostàlgia.