Mor Lucio Dalla, autor de Caruso. Molta trajectòria, molta cosa, evident: un gran home. Però hi ha una petita incrustació en la lletra d'aquella cançó que trobo realment útil, i em refereixo a l'al.lusió al golf de Sorrento. Diu la lletra: su una vecchia terrazza/ davanti al golfo di Surriento/ un uomo abbraccia una ragazza/dopo che aveva pianto...Etcètera.
Ja s'intueix que a mesura que amplies el focus i vas sortint del vers en qüestió, la cosa es posarà diabètica i pel.liculera. Però aquest tros en concret el trobo útil perquè em fa pensar en les meves geo-grafies.
Sóc fermament partidari de la constància i del fet que l'acte institueix la consciència, així que penso que les coses que tenim a prop, per insubstancials i mediocres que siguin, ens acabaran quallant més que les llunyanes. És així, és bo que sigui així i a més m'agrada. De veritat que no sóc gens de recordar la cantonada on em vas fer un petó ni quan ni per què; són coses llunyanes en tant que no succeeixen cada dia. I d'acord amb els principis que acabo de descriure, seré en canvi sorprenentment bo recordant detalls sense importància, ufanós que el que més dol i més eleva no seria res sense el massís avorrit d'allò quotidiani: el mapa banal, el mercat ple de teles que justifica que tu trobis la que tant t'agrada.
Però davant de fenòmens com el de Dalla de vegades entro en contradicció. Oblido moltíssimes estampes diàries captades amb la precisió que només pot donar la realitat. No és que no m'importin, no, no; si em fa ràbia no recordar-les i m'importen prou. El que passa és que no les conec, que no conec aquests llocs per on cada dia passo. No és qüestió ara d'analitzar el meu cervell, però suposo que l'escassa harmonia dels elements que participen en aquelles imatges fan que jo les equipari al buit, el qual perjudica la meva militància realista, perquè com dic, algunes passen a ser-me estranyes. I en canvi, cursi com un hàmster i una piruleta, com aquells peluixos inflats que es regalaven als 16 anys que eren de cors somrients i que per dins tenien boletes; cursi com la mare que en definitiva va parir la màquina refinadora de sucre, ve aquesta lletra i tinc la impressió que conec el golf de Sorrento molt més al detall que un vagó de metro.
Conec qui em donaria una interpretació rotllo inconscient col.lectiu, l'ancestre que coneix la glòria de la natura i com la cabra, tira al monte del pèl de punta només de sentir-ho. Conec qui em diria que això més que un romanent col.lectiu ho és de l'adolescència. Suposo que vull dir que conec gent perquè si no no sé per què ho escric, això. Francament ja és divendres i no calen explicacions; està bé de constatar aquestes coses i ja està. En el fons tot va en benefici del poder de les lletres i no veig per què fer-hi més voltes.