El principal error que cometo constantment és rebaixar la meva exigència sobre la recerca de la veritat, que hauria de ser l'únic que regís els meus principis i la meva actuació, però que no. En aquest punt actuo amb gran hipocresia, totalment una ficció. No me'n culpo, la gravetat sense distorsions és una quimera i a més a més seria avorridíssim no respectar els límits que el propi cos t'imposa quan et crida a ser un saltataulells d'educació relativa. La veritat ja no li interessa a ningú i ja dic que a mi el primer, perquè se situa fora del temps i jo tinc un punt de revolucionari, encara que ho negui.
Tinc la impressió que les cerveses són com espelmes: amb les hores se'n va apagant la flama i quan més falta fan, a oberta matinada, ja no valen res. Tinc també la impressió, probablement errada, que una mica això ja ens passa, que hi ha un ruixat i que m'hi cal dur impermeable, però també per trobar la pau en arribat a casa. Saber ser poca cosa i no llegir els diaris; esbravar-se, i menjar per poder dormir.
Oi que no mires les bosses d'escombraries quan estan buides, allà cargoladetes i amb olor de plàstic, i no saps per què? Són un enunciat mediocre, prescindible, on res t'hi has de jugar. Tampoc seria aquest passament tan discret, però si surts a baixar la brossa al carrer ets dins una gran bossa i les mirades la foraden i inauguren algun espai. Vull dir que afegir una mica de merda al món amb alegria pot arribar a tenir la seva gràcia.
P.D. La revista Jot Down és bon periodisme i m'atreviria a dir que periodisme del futur. Anotat queda el pronòstic.