Un món massa complex per ser planificat econòmicament tendeix a atorgar a l'estat un protagonisme reactiu i no proactiu: no pot fer coses, com a molt pot aspirar a prevenir-les - amb èxit escàs- o solucionar-les. No pot estar instal.lat en la gestió continuada de la realitat.
Aquest món incontrolable, caòtic o lliure, tendeix a fer dels partits polítics de dreta una contradicció o, en el pitjor dels casos, una farsa que diu representar la voluntat popular a través del vot ometent que el vot no importa perquè la política no és capaç ni al centre de la realitat.
En això està el Partit Popular, que es reclama com a necessari però que ha de fer la difícil pedagogia de transmetre als ciutadans que són ells sols davant el món.
Dins la ideologia liberal, l'economia monetària o la de béns físics només és una petita part. Llençats de cap a aquesta liquidesa que suposa, la coherència seria no advocar per estructures tradicionals com la família o la transcendència religiosa. No obstant, el Partit Popular sembla voler compensar la cosa inaferrable amb aquests consols per l'individu, i que d'aquesta manera es garanteixi l'ordre i la pau social. Davant la por, menys estat; més destí i més llar de foc.
El Partit Popular és d'una barreja entre dreta antiga, institucionalitzant, estructuradora, i dreta nova, libèrrima, que entre elles es contradiuen. I això, sumat a la seva contradictòria naturalesa com a partit antipolític queda condensat en la figura del seu actual president, prudent amant del ciclisme amb un fons d'inversió declarat que supera el milió d'euros, que rarament evita la vacil·lació quan parla.
El Partit Popular i el seu líder no em sedueixen. No criden l'atenció i no saben si els toca cridar-la. A mi m'agradaria que fossin més coherents i que creguessin en una política que dugués fins les últimes conseqüències la part més tangible del seu ideari; que derroquessin tot allò que ja no és ara i que es venessin com uns aventurers de corbata. Què passa si la realitat econòmica fa ridículs els consols?
Ens haurien de dur a una suposada emancipació individual, però encara fan mitjana amb els franquistes, amb els senyors del barnús i les pantufles al sofà i amb tot, tot l'instint i la por que justifica l'estat a Espanya. Són ells, en part. Fins que el món i la histèria moderna no els escupi i els exigeixi, seran el partit de l'alt funcionariat, substanciació extrema del sí però no; dels que, paraigües en mà, parlen bondats de la pluja.
Ens haurien de dur a una suposada emancipació individual, però encara fan mitjana amb els franquistes, amb els senyors del barnús i les pantufles al sofà i amb tot, tot l'instint i la por que justifica l'estat a Espanya. Són ells, en part. Fins que el món i la histèria moderna no els escupi i els exigeixi, seran el partit de l'alt funcionariat, substanciació extrema del sí però no; dels que, paraigües en mà, parlen bondats de la pluja.