A Barcelona sempre sembla que ha d'aconseguir-se algun triomf i invariablement un se'n va a casa retrocedint, amb la impressió que l'enemic, sigui qui sigui, és l'únic que té les coses clares i per això guanya cada vegada.
Et consideris de dretes o d'esquerres, consideris que cal lluitar o que tens excusa, cada època genera un cànon d'intel•ligència. No és la dels mossos o com a mínim ells no la demostren allà, però ets tu qui té el problema.
Aquest cànon vencedor uns anys és ser prudent, uns altres valent; uns anys consisteix en capitanejar guerres i esdevenir comte, uns altres en escriure llibres d'autoajuda per la crisi moral de tot quisqui. Uns anys és ser egoista i d'altres comunitari. No hi ha res a dir sobre això si, com jo, creus que cada època genera una objectiva millor manera de jugar les cartes - alto - no només per tu i pel teu bé.
I no és que jo sigui especialment evolucionista, però així com ara les dones prefereixen l'home que va al mercat amb el carro que el mariner forçut, hem de reconèixer que la intel•ligència que en aquesta època sembla anar guanyant-te de carrer a cada pas té -o jo hi he detectat- una tendència a parlar fluixet i a tolerar el silenci, a veure temps, xifres i hipòtesis demogràfiques allà on tots veiem carn i, en definitiva, una tendència a fundar una espiritualitat mig científica en aquest món que faci possible sobreposar-se a la circumstància minimitzant-la, de veure-la des de tan amunt o tan escorat a una banda. Teixir per sobre els dies coses i estimar-les amb força.
I bé: quina és la teva força? No tens una noció de força mancada de perspectiva en un món enrevessat, on rarament quan veus causa veus efecte i viceversa; en un món pur sector terciari? Jo què sé, fins on coneixes el poder del temps o com pot usar-se? Com tries fer-te digne del teu pa, quin és el teu pla i després de quanta bondat que no recriminaràs fracassada? En quina mesura t'allunyes, per causes que jo i tothom entendríem perquè tenim sang, dels punts cardinals de la intel•ligència que et voldries? Que no dic que no calgui, però pregunto.
Ja has pensat en la forma dels petons que necessitaran els teus fills d'aquí uns anys, enmig d'una ciutat mig fum mig binària, o què diràs quan s'espantin d'un policia? Potser sí que tenim pressa, però per saber per a què, per saber on resideix la integritat última.