El perdó és una de les tantes ficcions de la convivència obligatòria fetes per renovar, minimitzant els costos, l'autoritat de qui perdona, a ulls propis i del perdonat. Essent posterior a la lògica, no em sembla dissenyat per encaixar en la realitat, almenys en la d'avui dia. Com a constructe elaborat, així un vaixell pesat que naufragués, no sempre respon a l'agilitat amb què la vida ens exigeix canviar de perspectiva o d'humor.
El perdó és una cosa massa teòrica que, si per fer les operacions oportunes, comences a estirar el fil de greuges objectius, opinables, compartits, etcètera; aquest té tantes proposicions que sovint desisteixes i perdones per eficiència energètica.
Bé, això és l'esgotament físic, però no té cap origen filosòfic o moral. Les supraestructures ens han fotut al cap la ideologia del perdó i l'estabilitat com a valor de supervivència, però la natura té el paper més important de tots en el perdó; tant, que no cal ni que hi creguis.