He comprat uns quants regals, aquests dies. Aprofito algunes tardes que tinc per fer encàrrecs d'aquesta mena, sobretot perquè ja sóc a Barcelona. No són coses per a mi. De fet, per a mi només m'he comprat una cosa últimament: un llibre de Murakami que relaciona cursa i escriptura. Per cert, per què sempre donen el Nobel a algú que no coneixes? Tant bé que hagués quedat conèixer un Nobel abans que l'hi proclamessin. Estic asiàtic, això és un fet. Per la ciutat semblo, en aquests trajectes, una mena de buda en excedència. Un amant de Racionero i els seus textos sobre l'estètica de l'equilibri que va alternant un gest de contenció, concentrat quan surt de les botigues, i un somriure babau de delectança, amb aquest cel que sembla que abrigui i et permeti fixar-te en la goma de les passes.
M'agrada que m'agradi comprar coses. Això sí, evito les parts més poblades de la ciutat, on sembla que la gent s'abandoni a les inèrcies espantada. Després així es generen mites perillosos. A més, aquestes actituds i aglomeracions monumentalitzen l'urbs. M'acabo imaginant que totes les tensions d'aquests individus formen uns monstres gegantins que avancen cap a les zones més tranquil·les. M'imagino aleshores que els llistons dels bancs són reixes i algun tupper per terra. No he vist moltes pel·lícules, no tinc paciència per al cinema. El que deia, que comprar està bé sempre i quan no ens passem. Però clar, per als altres és més difícil passar-te que per tu mateix. Me mare, en canvi, això no ho té: per ella es compra coses barates i vol quedar molt bé amb tothom. Sempre m'ha commogut aquesta esclavitud que li fa suaus les reaccions a les converses i una espurna als ulls sense que directament miri.
He de respondre algun correu electrònic i interessar-me per amics. Hi ha tot de persones ben escampades pel món. Vejam si aquest ordinador m'ajuda a personificar-les.