Tots tenim uns quants elements per enfonsar-nos. A poc que siguis crític la misèria és immensa: les capses dels cedés es ratllen, els cabells cauen i n'acaben sortint a llocs inexplicables, les noies no són més que el que tu vulguis o sàpigues pensar d'elles. Si tu tens pressa, el món va lent. Si tu vas lent ja vas tard a aquest carro d'ignomínia pel qual la ciutat és asfaltada. Tot és mediocre, et sobra gent per tot arreu, el que abans era sí ara és no i jo no volia fer això o dir aquestes paraules. Et dasapassiones i només pots ja emprenyar-te amb que tot te la bufi ben fondament. Les coses són cares, els amics t'avorreixen i l'amor ets tu mateix un dia que cantaves. El sexe és una cosa ben de dir 'i després què, on preparen un bon berenar en aquest cubicle i en aquest diumenge, què cony fa ara un community manager'? Es tractava d'això? Es tractava de trencar-se les dents contra la teva pressumpta ànima? O elevem les històries i ens hi deixem la pell havent vist ja el llautó fins i tot de la basarda o entonem que 'el camí fa pujada i me'n vaig a peu'. Estem sols, estem com a cabres, som pesats i tot se'ns escapa, som guapos a l'alçada més arrítmica del concepte. Ni som lliures ni forts i com a molt tenim la intel·ligència justa per detectar-ho. No sabem res més que treure punta d'exemples aïllats, les nostres teories no s'aguanten, som esclaus de la vanitat i la tenim petita tirant a moderada. Però com diu un meu sempre arriba el però.

 I el però va més enllà de qualsevol article moralitzant i fa bons alguns defectes. El però és que és un però gegant, un però que es nota. Per mi com si tota la vida vols cenyir-te a la inqüestionable lucidesa del no, criticar les inferències, -va-…ser d'esquerres i voler ser simpàtic, animar els que juguen contra el Barça, creure en el poder alliberador de l'alcohol, llegir per exercici, freqüentar blogs de disseny, dir-li llibertat a marxar de casa, ignorar les gavardines com a opció, abaixar el cap quan camines, no comprar mai bitllets senzills, voler a cada nit un bar nou i millor que l'últim, creure que la marca sony ha fet alguna cosa des del walkman, endreçar-ho tot sempre i molt abans que s'esquinci una dimensió sobre la teva calma i el negre et digui que el blanc té possibilitats de mostrar-se. Per mi com si vols fer exercici per aprimar-te i no per oferir als altres algun humor raonable. Pots fer això, però el però és que existeix el bé i existeix la bellesa. I si cal que ens repetim ens repetim, perquè és molt important. Tanmateix, no és cap llosa que pugui imposar-se; és un personal constatar les pròpies tendències, és exactament aquella abraçada que seria sincera sempre i que precisament per això et resisteixes a donar-la. De debò que no vull convertir ningú, però és que crec que si no estimes com un hàbit al final et trobaràs aspirant a treballar. I jo, les reduccions, a les amanides i a l'anècdota, però para de comptar. Això sí que em produeix vertigen.

 P.D. Hi ha dies nyonyos que no tens vergonya. Paguin els altres que no has escrit, i els que algun cop t'han dit que no ho deixis. Foc blau encetarà ara una sèrie molt més atenta i tot i així menys embafosa, -més respectuosa, vaja - d'articles sobre els partits polítics. El del Partit Popular ja està fet. El proper serà Convergència. Després tornarà el shaolin contingut i només per això continent.