A Madrid hi ha qui diu que han jugat a segons de Convergència en nacionalisme i que ara que la cosa ha madurat ja no fan falta per res. Així expliquen la seva patacada més que probable. A Catalunya hi ha qui diu que, ara que el debat s'ha posicionat en l'eix nacional, aquells que no tinguin una posició clara al respecte es veuran afeblits. A pràcticament tot arreu la gent reconeix que aquesta esquerra que representen ha perdut la capacitat de convèncer sobre la seva utilitat o el seu poder. Ara que tothom fa llenya de l'arbre caigut, encara no he sentit ningú que es plantegi si era un error i una inconsistència haver-se aixoplugat tant de temps sota aquell mateix arbre. Per no veure el propi infern reflectit en els seus pròxims, hom es desprèn del partit, el cosifica i avall que fa baixada; això és al cap i a la fi perdre votants.
Qui ha dut a aquesta situació on les màscares han ja d'aixecar-se són les persones; no hi ha cap ens malèfic que vulgui condemnar la tebior. Vivim en un món immediatista que facilita que la vessant més tensa de cada paraula la fagociti per complet, en veient que ni sent-ho del tot les coses podran adquirir una certa força. I clar, posats així, què significa la paraula solució per un del psc? Em sembla que aquest socialisme ha entrat en crisi evidentment per jugar fora de casa però també perquè la paraula solució està patint una mutació considerable en l'àmbit dels intangibles, és a dir del debat.
Presenciarem una caiguda sense control dels que volien controlar, la gent s'estalviarà els que deien que estalviar era dolent i veure la grisa cara de Pere Navarro com a substanciació d'altres móns inquietants serà el recordatori que no hi ha futur deixant de banda el poder del jo.