El primer pas perquè algú es faci escoltar és que parli només quan sigui necessari, o que sigui necessari tot allò que diu. Si no saps trenar molt bé les frases, avui dia ja et pots dedicar a parlar per etiquetes i la gent de fet et farà més cas, amb aquests petits inputs. Dels altres, desenganyem-nos, en tenim prou amb una diapositiva amb quatre punts cardinals, i cada cop menys. Alfons López Tena em desperta la nostàlgia del paradís perdut; em fa creure que tots podríem estar més tranquils i fer les coses sense multitasking i tot i així no perdre el temps. Darrere la seva semàntica hi ha una precisió que demostra respecte i la ironia justa per fer-la respirar.
López Tena m'agrada. M'agrada molt, de fet. I em fa creure en la meritocràcia; podrien les seves construccions lògiques contra qualsevol enemic disfressat d'amic, com tants en proliferen, contra tant poder disfressat d'amor, contra tanta mediocritat consolidada. López Tena com el primer cafè, per trencar la teranyina impenetrable del dia que comença. Em faria votar però sé que sóc més votant seu exigint-me rigor que posant un paper a la urna, i això no ho puc dir de cap altre polític.
Sí que hi ha la cosa de Solidaritat, del partit en ell mateix, que em sobra francament una mica, però em consolo pensant que és una història seva. Aquesta fal·lera per voler tenir algun punt més al programa és una concessió al moment polític que vivim. En canvi, hi ha una qüestió en la que ja és un home dels temps que vénen: no li caldrien assessors de comunicació.
_________
L'altre dia va dir: 'Volem que en aquesta Catalunya independent no mani 'la Caixa', no mani La Vanguardia, no manin les 400 famílies que des de la Restauració fan negoci venent el poble de Catalunya a canvi de beneficis personals a Espanya'.