Encara que em trenqui com una sirena macabra tinc l'obligació rotunda de deixar de mirar-me.
Encara que em sembli cada any una espasa i que em bulli la sang de la por dels altres, no farem res de bo sense estimar les ombres humanes rere les copes del sol esperant-te.
Encara que sigui morir una metàfora de la mort massa encertada, per molt que els ulls ja no et facin la mateixa cara, el supermercat i la calma d'un matí astringent a la terra dels arbres et demana que somriguis per una condició nova.
Doldrà i serà car pagar el preu de domar-te, negre el silenci del negat blanca la teva mà eixuta. Torna d'on sempre has estat encara que em trenquis la mare.