S'entén que escriure sigui un blanc cardíac, la única ratlla on posar els ulls per veure allò que no s'hi troba, un reguerot de falsa immodèstia d'unes quantes vides d'uns senyors que han tingut el poder estàtic mentre les vagines de ses filles supuraven caramel calent lluny de la història dels llibres i a prop de la definició de mort que tots sabem nostra abans de saber escriure.
Som una mica uns ajudants bastant miserables dels altres i no tenim massa dignificat allò que volem; és la salut allò que saneja els nostres desitjos i viceversos. Hi ha una congregació de motius que ens fa voler estar sols a última hora, com si no estiguessim sempre sols des de fa probablement segles especialment des que vaig néixer; nosaltres també som motius i estem congregats, i és evident que la dissolució és la lúcida esgarrapada del boig de pena, que només té la calculadora de la impressió
per als dies que no està a l'alçada de la qualitat d'una soledat serena d'algun cop.
Els anys del present, on no hi havia imatges de música pendents que les puguessis conformar amb el que et quedés després de conèixer el sentiment de culpa. Ara que, algunes coses confonen aquí dins, perquè segons com també pots pensar que escriure és posar dits a treballar en un sentit en aquell moment rival de la realitat en esperança. Tu véns a parar aquí perquè et diuen sovint que no tinguis cervell -diu la cosa antiga també - però no pots estimar els altres com tu t'has estimat en companyia dels altres en segons quina tarda metàl·lica.
Tot és absolutament escrit i és una qüestió de velocitat. Està tot absolutament negat i està totalment viscut i és una qüestió d'ara. Estem perduts i trobats i tenim por de l'abraçada que serveix per apagar-la.
Un fantàstic adagi de la ignorància de l'escriptor tampoc és suficient. Què ens hi apostem que no sabràs acabar la carta? Que per cert, per qui era? Substituir jo crec per jo sento i mentir, estimar els jorns on tot és una causa.
